El Mercadal de Martí l’Humà és hereu d’una tradició que es remunta com a mínim al segle XI, segons l’historiador Joaquim Verdaguer. No va ser fins el 1391, quan l’infant Martí, fill de Pere, rei d’Aragó va concedir a Terrassa un privilegi que obligava els habitants de la vila i el seu terme a acudir al mercat setmanal, concretant-lo pels dimecres.
Des d’aleshores, el Mercadal ha passat per nombrosos indrets: de la Plaça Vella al Raval de Montserrat, la rambla d’Ègara, la rambleta del Pare Alegre o l’entorn de l’Estadi Olímpic, entre d’altres. Després d’uns anys a Can Roca i al sector Montserrat, el 2012 va aterrar per segona vegada a l’avinguda de Béjar, on es manté actualment.
José Martínez, paradista durant prop de cinquanta anys i expresident de l’associació de comerciants del Mercadal, ha viscut bona part d’aquesta trajectòria en primera persona i, de fet, va impulsar la gran majoria de trasllats pel bé del mercat. “A Montserrat, per exemple, estàvem molt lluny del nucli urbà. Les rieres es veien com barreres que dificultaven que la gent s’hi desplacés”, justifica.
Durant les seves dècades al mercat, Martínez també va impulsar canvis en l’oferta de productes. Quan va assumir la presidència, no s’hi venien aliments frescos ni fruita. “Va ser una altra manera de cridar l’atenció dels clients”, esmenta. Després de diverses negociacions amb els responsables polítics, va aconseguir que s’hi incorporessin parades fruiteres, vehicles de venda de pollastres i altres productes alimentaris, com ara fruits secs. “Em va costar quatre o cinc anys de negociacions aconseguir-ho”, recorda. L’objectiu era ampliar la varietat i fer el mercat més atractiu per als compradors.
Com tot el relacionat amb el comerç, l’aparició de grans equipaments i cadenes va impactar de ple als paradistes. “El mercat era com una gran superfície a cada poble, un dia a la setmana”, exposa dient alhora que “abans, la competència provenia sobretot de les botigues de barri, mentre que l’expansió de les grans cadenes ha anat arraconant el petit comerç”.
Els trasllats, les noves parades i els canvis en l’oferta han anat dibuixant un mercat diferent del de fa cinquanta anys, però que continua mantenint la cita setmanal dels dimecres. Martínez reivindica i celebra especialment el retorn a l’avinguda de Béjar, una ubicació que assegura que també va haver de negociar durant temps: “Vaig aconseguir arrencar-li a Pere Navarro, que ens posés aquí i que sortíssim d’allà baix, on ens tenien ficats. Aquí és on millor podíem estar”, exclama.
