Als anys vuitanta, la gent de Rubí i altres pobles venia al centre de Terrassa a comprar els queviures. “Veies al tren dones amb carros de la compra que anaven al Mercat de la Independència”, recorda l’economista Núria Beltran, que cap al 1981 va entrar a la Cambra de Comerç com a estudiant en pràctiques per fer un cens de botigues i que anys després la dirigiria: va ser la primera dona al capdavant d’una cambra de comerç a Catalunya. La gent dels barris agafava l’autobús per anar al mercat del centre i els terrassencs gastaven gairebé tot el sou a la ciutat. Els barris també tenien els seus eixos comercials: el barri de Sant Pere i el seu mercat, la carretera de Matadepera, el carrer Ample, la carretera de Rellinars o Ca n’Anglada.
“Quan només teníem el tren i el bus, acudíem al centre de la ciutat o compràvem al barri, perquè la gent comprava a peu”, recorda Beltran. Per a les ofertes, hi havia la cita dels dimecres al Mercadal. Només el carrer de Sant Pere era de vianants. “Eren cinc minuts abans de l’explosió dels cotxes”, diu.
El Diari fa cinquanta anys i, amb motiu de l’aniversari, repassem com ha canviat el comerç de la ciutat. Els botiguers terrassencs han sabut adaptar-se als hipermercats, a les crisis i al mòbil, i més d’una vegada han estat model per a altres ciutats: amb una illa de vianants pagada en part per ells mateixos, amb la primera carrera universitària de comerç de l’Estat i amb un conveni pioner per gestionar el centre. Mig segle que “ens ha donat joguines noves: primer el cotxe i després el mòbil”, resumeix Beltran.
El 24 d’agost de 1978 va obrir a Can Parellada l’Hiper, el primer hipermercat de Terrassa, que després es diria Pryca i, des del 2000, Carrefour. Va arribar en plena crisi del tèxtil, quan molts botiguers encara portaven la comptabilitat del ganxo. “Penjaven les factures dels proveïdors en un ganxo i apuntaven les vendes en una llibreta”, explica Beltran. Davant l’entrada a la Comunitat Europea, la Cambra va començar a fer cursos per professionalitzar-los.
El cotxe va portar una part de la compra als afores. El 1997 va obrir el Continente del sector de Montserrat i el Parc Vallès, el 1998. El comerç de la ciutat va respondre unint forces. Als noranta, des de la Cambra es va impulsar el model de les centrals de compra, perquè els botiguers poguessin negociar com les grans cadenes. Segons Beltran, Anceco, l’associació estatal de centrals i grups de compra, va néixer a Terrassa i hi va tenir la seu uns anys, i la ciutat va acollir el primer congrés del sector a Espanya.
“Hi havia gent molt visionària i activa”, recorda. Algunes empreses familiars de la ciutat ja feien pinya: Paloma va cofundar la cadena Milar; Casa Evaristo, Supermercats Talló i Mercuris van muntar un grup de compres que, segons Beltran, va ser “una cosa pionera”. Casa Evaristo, oberta el 1917, encara és al raval de Montserrat, i Talló, nascut el 1958 a la plaça del Triomf, va arribar fins al 2025. El grup Paquer, amb una trentena de supermercats Superama, va ser la porta d’entrada de Mercadona a Catalunya el 1998.
Una illa de vianants que va fer escola
El Pla del Centre, aprovat el 1991 a partir de l’enquesta d’hàbits de consum de la Cambra, va convertir el nucli comercial en una illa de vianants, enllestida a finals dels noranta. “Va estar molt ben orquestrat, amb una aliança entre l’Ajuntament, la Cambra i les entitats”, recorda Beltran. Maria Costa, aleshores comissionada de Comerç, explica que els comerciants van pagar entre el 20 i el 24% de les obres, depenent del carrer; l’ONCE, un 11%, perquè el centre fos accessible, i la resta, l’Ajuntament i la Generalitat. “És de les úniques ciutats de l’Estat on els propis comerciants van pagar”, remarca. “Era el mirall de tothom. Venia gent fins i tot de fora de les nostres fronteres a veure com havia quedat i com es gestionava”, afegeix.
Els botiguers del centre es van unir a Comerç Terrassa Centre a mitjans dels noranta i Costa va estrenar la primera regidoria de Comerç de la ciutat el 1999. No tot va anar rodat. Quan es va acabar la zona de vianants, els lloguers van augmentar i molts baixos se’ls quedaven bancs, caixes, immobiliàries i empreses de treball temporal. “No eren beneficiosos per a un centre comercial a l’aire lliure”, explica Costa. Per això es va fer un pla d’usos, i el POUM del 2003 va restringir aquestes activitats per reservar-les a les botigues, perquè deixaven locals tancats a la tarda i el cap de setmana enmig dels eixos comercials.
El 2000 hi va néixer l’Escola Superior de Comerç i Distribució (Escodi). La idea d’una escola de comerç, que Santi Pagès, del Consell de Cambres, defensava des dels anys setanta, va prendre forma aquí amb l’Ajuntament, la Cambra i la Generalitat. Per les seves aules hi van passar uns 30.000 alumnes, segons Beltran, que la va dirigir vint anys. El 2007 s’hi va estrenar la primera carrera universitària de comerç de l’Estat, i en total s’hi van graduar uns 250 joves. “La cadena Rituals va enviar tots els directors de botiga d’Espanya, Portugal i les Canàries a formar-se aquí”, explica Beltran. La cadena Condis també hi va formar tots els seus directors d’establiment.
- Venda de carn de porc al Mercat de la Independència
- Nebridi Aróztegui
La crisi i la pandèmia
La crisi del 2008 i la pandèmia van posar a prova els botiguers, però el comerç ha sabut llegir els nous hàbits. Segons Núria Beltran, una part del pressupost de les famílies va ara a la cura personal, als viatges i a les mascotes, i això ha obert portes a negocis nous: salons d’ungles, estudis de tatuatges, fisioterapeutes, veterinaris, botigues per a animals... “Fa cinquanta anys les famílies eren de quatre membres. Ara són de dos, però n’ha aparegut un tercer: la mascota”, diu. “Ha canviat la societat i, per tant, el comerç, que està molt al costat del pols de la gent”, assenyala.
Per a Costa, la clau és no aturar-se. “Hi ha molta gent que té botiga i també ven per internet. És compatible. El que cal és no parar i posar-se sempre al dia”, diu. I defensa el model de ciutat: “Si apostem per la mobilitat sostenible, no hi ha res com un centre comercial a cel obert en el centre de la ciutat”. Beltran hi coincideix: “La ciutat necessita el comerç, perquè és socialització, seguretat i qualitat de vida”.
Els bons comerciants sempre han sabut llegir el moment. Beltran ho il·lustra amb un record del 1981. Fent enquestes per la Cambra, va trobar Josep Maria Cernuda amb el davantal i les botes de la peixateria del mercat. “Nena, amb una sòcia muntarem una botiga de congelats, perquè les dones ara treballen i no tenen temps d’anar a comprar peix fresc”, li va dir. Poc després va obrir la primera botiga de La Sirena, que avui en té més de 270.
