El Miki “Ñúñez” més íntim fa seu Vallparadís

Miki Núñez no podia encabir dins seu la il·lusió que tenia per tornar a cantar a la seva estimada Terrassa. Així ho reflectia al seu concert de diumenge, en cada pausa per agafar aire i respirar. El Parc de Vallparadís es va omplir de gom a gom, molt abans de l’inici a les 20 hores, amb una imatge que feia goig: des dels més fidels, ben a prop de l’escenari, fins als que s’ho prenien amb més calma, i estaven asseguts a la gespa. Tot era ple, i tothom cantava encomanat de l’energia de Miki.

L’actuació va començar amb tres èxits obligats com són “Celebrem”, “Per tu” i “La venda”, que van encendre el públic de bon inici. En diverses ocasions, fins i tot, acompanyava amb els braços i llanternes dels mòbils, creant una sensació espectacular de marea humana. 

La sintonia públic i Miki era total. El cantant aprofitava qualsevol ocasió per explicar anècdotes com ara que “quan era petit, aquesta part del parc no existia”. Va tenir records pel seu barri de Can Palet i, evidentment, es va encarregar de saludar amb especial il·lusió els seus pares i els “yayos” des de dalt l’escenari. De fet, el cantant es mostrava sovint molt tendre, recordant també com els fans més joves, infants, diguem-ne, cridaven “Miki Ñúñez” per animar-lo i demanar-li fotos.

Miki tenia un parell de sorpreses amagades durant la seva actuació, i ambdues eren marca Terrassa. Primer, amb l’entrada de Lildami per a cantar “El Camí”, i poc després, amb Marc Riera de Doctor Prats, per a interpretar “Efecte Papallona”.

Les notes solitàries del teclat de Xavi Borràs donaven inici al tram final del concert amb “Ens tenim a prop”, i Miki tancava el cercle cantant a cappella acompanyat només de la guitarra de l’altre germà Borràs, l’Albert, amb qui ha compartit la vida i carrera. Tampoc va faltar el reconeixement pel Karlitos Bastida, el seu primer productor musical des del grup Altercat; l'Òscar Jorba, a la percussió, Jofre Alemany al saxo, Maria Coff al trombó i Berta Gala a la trompeta -malgrat que aquestes dues últimes "no són de Terrassa", deia Miki. La rauxa de “Me vale” va engrescar, i la melancolia d’”Escriurem” va captivar i va arrencar més d’una llàgrima al públic. Tot, per tancar amb l’alegria de “Dins del meu cap”.