La capacitat dels nous canals de comunicació per influir en l’opinió pública fa temps que és objecte de debat, sobretot en la possibilitat de si pot condicionar o no el futur polític d’un territori a través de les urnes. L’auge dels pòdcasts, les xarxes socials i els creadors de contingut ha transformat clarament la manera com la ciutadania s’informa, però també ha canviat com els candidats es relacionen i interpel·len els votants.
La precampanya de les eleccions generals del 29-N no n’ha estat excempta. Diversos partits han combinat entrevistes entre programes generalistes tradicionals, i els nous formats d’entreteniment. La polèmica va esclatar quan el candidat d’extrema dreta Santiago Abascal va fer acte de presència a “La Revuelta” i, indignat per com va tractar l’entrevista audiovisualment parlant la Televisió Pública, va cancel·lar qualsevol altra conversa sempre que el seu partit no en gestionés la difusió.
Qui en va ser perjudicat va ser el “youtuber” manresà Jordi Wild -amb més de 7 milions de seguidors al seu canal de pòdcast “The Wild Project”-, que havia pactat quatre entrevistes amb els quatre principals candidats a la Moncloa. Ahir, precísament va publicar les altres tres.
Aquests episodis, però, van reobrir una qüestió de fons: quin paper li queda al periodisme tradicional en aquest nou paradigma informatiu? “El periodisme ha perdut centralitat des del moment en què ha aparegut una competència que no és periodisme, però a la qual tothom pot accedir”, considera el periodista terrassenc, presentador del Telenotícies de 3Cat, Xavi Coral. Tot i això, defensa la convivència d’ambdós models: “No em sembla malament que els polítics vagin a altres veus que existeixen en l’espai comunicatiu, amb uns codis diferents dels que utilitzen els periodistes. Això dona varietat i riquesa”. Ara bé, també apunta que “els espectadors han de conèixer qui genera aquest producte, i què n’ofereix”.
Més enllà de la diversificació de canals, la qüestió està en la diferència que pot aportar una entrevista periodística amb una d’un format d’entreteniment. Per a Pablo Tallón, presentador terrassenc del programa “L’Altaveu al pati” de La2Cat, la diferència principal és la capacitat de fiscalització. “Tothom es pot preparar molt una entrevista, però un periodista ha de conèixer a fons els temes i tenir bagatge major d’haver seguit durant temps, en aquest cas, la política. Per fiscalitzar has de tenir un expert al davant, i això no t’ho dona el format magazín”, defensa.
El fet de triar un format o un altre també respon a una estratègia política. Coral compara el fenomen amb l’evolució de la publicitat: “Cada vegada més, es fan anuncis que no van a la televisió ni els formats tradicionals per arribar a públics concrets. Els partits polítics també: busquen nínxols de votants als quals difícilment podrien accedir-hi amb la via tradicional”. Tallón també entén aquesta aposta, ja que, diu. “hi ha ciutadans que només s’acosten a la política a través d’aquests formats”. Tot i això, alerta que les aparicions “no han d’anar en detriment de les entrevistes serioses”.
Adaptar-se sense perdre essència
Davant d’aquest escenari, els mitjans tradicionals també afronten el repte d’adaptar-se. Xavi Coral defensa que cal explicar els continguts en diferents plataformes i amb llenguatges diversos, però sense modificar-ne el rigor. “El que no podem fer és perdre la nostra raó de ser: informar amb criteris periodístics i amb les garanties que allò que expliquem té credibilitat”, sosté. Tallón coincideix que les bases de l’ofici continuen vigents, encara que afirma que “no sé si s’ha d’adaptar; hi ha contingut que sí que ha d’anar a xarxes, però no sé si el bon periodisme ha de mutar en excés”.
Amb els nous models comunicatius també apareix la qüestió sobre si ha variat la relació entre el periodisme i la política. En aquest sentit, el periodista terrassenc Joan Carles Peris, recentment jubilat, apunta que actualment “hi ha una radicalització de posicions polítiques i també una presa de partit més clara i més desenfadada per part dels mitjans” que pot haver condicionat aquest lligam. I, per a exemplificar-ho, posa els casos del Brasil o l’Argentina: “Quan Bolsonaro va arribar al poder, ho va fer sense passar pràcticament per la televisió pública; Milei també va buscar alternatives en les xarxes socials”. Per això, considera que “és un escenari que ens ha de preocupar”.
