Després de 43 anys al peu del canó a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), entre Catalunya Ràdio i TV3, a Joan Carles Peris li ha arribat l’hora de penjar els hàbits. Ens hi asseiem per parlar del nou capítol que obre, fer memòria d'aquestes quatre dècades i analitzar els reptes de la professió que tant estima.
Com són aquestes primeres setmanes de jubilació i d'adaptació a la nova rutina?
"La veritat és que he tingut temps d'anar-te mentalitzant que comença una nova fase amb molts atractius, que he fet tot el que havia de fer en la meva trajectòria professional, tot el que m'ha tocat i com he pogut. Encara estic en un procés de descompressió. Tens una sensació com de pèrdua de pressió: pots mirar-te les coses molt més tranquil·lament, però les continues mirant. Continuo pendent de l'actualitat, llegint la premsa, mirant els telenotícies i escoltant la ràdio, però amb una altra actitud, sense la pressió de pensar que allò ho has de llegir de manera professional per interpretar-ho i explicar-ho.
La meva intenció és no morir-me professionalment, en el sentit de desaparèixer, sinó continuar fent coses que em facin sentir viu i present. Un periodista que s'hi ha dedicat tant de temps no deixa mai de ser-ho. Quan em miro al mirall no hi veig un jubilat, em costa, però també estic gaudint d'aquesta etapa."
El temps lliure també et permetrà exercir més d'avi...
"Ara ens podrem dedicar més a fer d’avis. Tot i que la meva filla i la meva neta no viuen a Terrassa, estarem més disponibles. La meva dona es jubila també d'aquí a molt poc temps i serem un equip disposat a fer d'avis en la mesura que sigui necessari. Per una altra banda, quan estàs prou bé de salut i tens capacitat de fer coses —i de pegar-te-les—, també hi ha l'expectativa de començar una etapa força activa, i que duri el que duri."
Si mirem enrere, tot comença a la premsa local, al Diari de Barcelona i al Diari de Terrassa. Com recordes aquells primers passos?
Vaig començar al Diari de Barcelona en l'època que era un diari autogestionat, on tots eren militants de partits polítics i estudiants que van anar a salvar la capçalera, que estava a punt de fer fallida. Va ser una època molt intensa i inicial, jo encara feia la carrera. Després me'n vaig anar a la "mili" i, en tornar, va sortir un anunci al Diari de Terrassa i hi vaig entrar. Va ser relativament poc temps, no va arribar a dos anys, perquè més tard es va obrir el projecte de Catalunya Ràdio. Durant els primers mesos vaig compatibilitzar la ràdio i el Diari. Era una bogeria, perquè a Catalunya Ràdio començava a les 5 del matí i al Diari venia a primera hora de la tarda. Són aquelles coses que fas quan ets jove, quan tens molta energia i ganes d'obrir-te pas. Va ser un aprenentatge intensíssim, imprescindible.
Consideres important haver donat les primeres passades al periodisme de proximitat?
"Tot periodista hauria de passar per la premsa local en algun moment; és l'autèntica escola de periodisme. Començar per la proximitat, per la investigació o pels temes que et toquen i domines perquè els vius cada dia, en el meu cas va ser una sort. Molts dels periodistes més coneguts hi han començat i ho reivindiquen perquè és on hi ha l’essència de l'ofici: anar-ho a veure i explicar-ho, amb un retorn molt directe amb la gent."
I aprofitant que és el nostre 50 aniversari, com veus actualment el Diari de Terrassa i la premsa local?
"La premsa local, com el sector en general, viu una etapa de confusió, i crec que el Diari de Terrassa està en un moment en què s'adapta als nous temps. Aconseguir aquesta longevitat —ser una publicació que perdura i es transforma— i tenir aquesta resiliència per continuar donant un servei a la societat i a la comunitat em sembla imprescindible, perquè contribueix a fer ciutat i a fer que la gent se'l senti seu."
Després de passar per la ràdio vas fer el salt a la televisió i a presentar els Telenotícies. Va ser una carrera planificada o et vas deixar portar?
"He tingut la sort que tot el que m'ha tocat fer no ha estat perquè ho hagi buscat, sinó perquè ha sortit. Cap d'aquestes feines me les havia imaginat ni em veia capaç de fer-les abans de posar-m'hi. Però pensava: si la resta de gent creu que tinc la capacitat de fer-ho, potser és un repte que he d'afrontar. I totes les he anat construint sobre la marxa, en funció dels camins que sortien. Admiro professionalment la gent que té molt clar el seu camí des del principi; en el meu cas, s'ha anat fent sol. Des d’un inici sí que em veia a la ràdio, perquè l'he sentit molt propera —els meus pares s'hi van conèixer—, mentre que la televisió va ser una sorpresa. Després t'acabes enamorant de les possibilitats i la capacitat de comunicació que té, però t'impressionen els riscos, els perills i la cura que has de tenir per mantenir la seriositat professional des de la pantalla."
Més endavant va arribar l'etapa de corresponsal, primer a Madrid i més tard a París. Què et va aportar aquesta experiència?
"Fer de corresponsal ha estat un descobriment de maduresa de la meva carrera, i sempre he pensat que si hagués estat menys conservador en la meva perspectiva personal i professional m'ho hauria hagut de plantejar abans. Ho vaig ser perquè vaig deixar de presentar el Telenotícies Cap de Setmana i, entre els projectes que m'oferien, el que em va semblar millor va ser anar de corresponsal a París. Llavors descobreixes que això també és l'essència del periodisme: vas, veus i expliques. I és fantàstic fer-ho en un moment en què tens bagatge professional i capacitat de veure les coses i relacionar-les. Si ho mires des d’un altre prisma, marxar sent jove, quan no tens tants lligams personals i t'interessa la informació internacional, és un esquer immediat per a les noves generacions. Així i tot, crec que en general un corresponsal ha de tenir un perfil una mica sènior per donar context i explicar les coses més a fons."
En aquests 43 anys has vist transformar-se completament l'ofici. Com has viscut l'evolució tecnològica fins a l'arribada de les xarxes socials?
" Vaig començar en redaccions amb màquines d'escriure, molt de soroll, fumant, bevent... Hi he vist baralles, masclisme, homofòbia. Tot això, afortunadament, ha evolucionat i, a mesura que canviaven aquestes dinàmiques, també ho feien les eines i les rutines. Els teletips han desaparegut, els ordinadors han aparegut i s'han anat reduint de mida fins al punt que podem treballar amb el mòbil. Tot això és periodisme que es transforma i s'actualitza. Per tant, em preocupa relativament poc la qüestió tècnica, perquè és el que toca."
No et preocupa la forma, ho fa el fons?
"Em preocupa més el contingut, sí, el que ensenyem a les xarxes i en els nous mitjans. Allò que vaig aprendre a la facultat sobre com es redacta una notícia —les 5W, la piràmide invertida— avui és el pitjor, és gairebé tabú. Ara, si al titular dones l'essència de la notícia, ningú clica. Per a mi, aquí comença l'engany: cliques pensant que trobaràs una cosa i després no respon al que t'han promès. Amb això posem en joc el prestigi i la credibilitat del mitjà i del periodista. Aquesta credibilitat és el capital fonamental que tenim, perquè ara anomenem periodisme a moltes coses que potser no ho són."
Aquesta deriva cap al clic fàcil té marxa enrere o és un peatge inevitable?
"Segurament no hi ha més solució que canviar la mentalitat als romàntics com jo. Potser hem d’entendre que el temps que ens toca viure redefineix també el que és el periodisme, però a mi em fa molta mandra assumir-ho; pagar aquest peatge per continuar tenint mitjans em costa. Aquestes reflexions formen part de les que m'he fet a l'hora de dir que plego ara i que em jubilo. Podria haver continuat almenys un parell d'anys més, però vaig pensar que havia de deixar de ser un tap. Cal vèncer les resistències a donar el relleu i obrir la porta als altres que ho veuen més clar i que faran el periodisme del seu temps des d'aquesta nova perspectiva. Ens agradarà més o menys, t'hi adaptaràs més o menys, però és llei de vida, és el que ens toca."
Un altre gran repte és la intel·ligència artificial. Com valores la seva irrupció a les redaccions?
"La intel·ligència artificial evoluciona constantment i ofereix noves eines. No soc optimista: costarà molt resistir-se a incorporar-la a les rutines de treball i serà difícil identificar què respon a una feina professional individual i què a una consulta feta a una màquina. Ja comença a passar. És veritat que és una eina útil que et pot ajudar d'entrada —per exemple, si has de fer un reportatge sobre un tema determinat— a tenir dades sense perdre hores buscant-les. Però ara estem a la prehistòria de la IA. Evolucionarà tant que crec que el periodisme acabarà bastant afectat per la seva entrada; és una amenaça gran."
Davant d'aquest panorama, quina fórmula li queda a la professió per sobreviure?
"Espero que la professió sàpiga buscar-se els límits i el camí pel qual ha de continuar evolucionant: ves, mira-ho, explica-ho i tingues aquesta relació directa amb els protagonistes. En la mesura que això continuï sent possible, que la notícia la faci una persona física que va als llocs i ho explica, estarem salvant l'essència de l'ofici. Però tot això és car; fer bon periodisme és car. Fer una peça requereix a vegades dies per trobar, contrastar i donar tots els punts de vista, i després que això interessi. No ajuda a buscar aquesta profunditat el fet que per a la gent llegir més d'un minut sigui gairebé impossible. Són exemples del moment periodístic que vivim que em fan ser poc optimista, tot i que estic disposat i encantat d'equivocar-me."
