Després de més de quinze anys de trajectòria, Els Catarres continuen sent un dels noms imprescindibles de la música catalana. Amb un repertori que ja forma part de la banda sonora de diverses generacions i un directe que ha esdevingut el seu gran segell d'identitat, el grup torna aquest estiu a la Festa Major per oferir un concert carregat d'himnes, energia i noves emocions. Abans de pujar a l'escenari de Vallparadís, aquest diumenge a les 20 hores, conversem amb el seu cantant, Èric Vergés, sobre l'evolució de la banda, el bon moment que viu l'escena musical en català, el significat del seu nou senzill, Diumenge sense drama, i el vincle especial que manté amb Terrassa, una ciutat que coneix molt bé des de la seva època d'estudiant...
Ja porteu més d'una dècada i mitja d'història amb Els Catarres i continueu sent un dels grups de referència de la música catalana. Quin diries que és el secret per fer una música que connecti amb generacions tan diferents?
Crec que hi ha diversos factors. La música no és una ciència exacta: mai no saps què agradarà i què no. Això està més que demostrat. Des del principi, nosaltres hem tingut la voluntat de transmetre alegria, positivitat i un missatge de superació, malgrat les dificultats que et posa la vida. De trobar-nos, d'ajudar-nos els uns als altres. Aquest ha estat sempre l'esperit dels Catarres: mirar la vida amb un filtre positiu i intentar extreure una lliçó de tot el que passa al nostre voltant.
Però també hi ha un altre factor molt important: el directe. Any rere any hem volgut superar-nos i millorar. Per això intentem que cada gira aporti alguna cosa nova: incorporem músics, reversionem les cançons perquè sonin més festives o les portem cap a terrenys diferents. Això manté els concerts frescos tant per al públic com per a nosaltres mateixos. Al final, es tracta de no estar mai del tot satisfets, però alhora gaudir molt del que fem. És aquest equilibri el que ens mou.
Com diries que han evolucionat Els Catarres des d'aquells inicis de Jenifer?
Han passat molts anys i nosaltres també som unes altres persones. Jenifer és una cançó que no representa Els Catarres en el sentit que és la més estranya que tenim. Sí que representa al grup perquè és nostra, però alhora és probablement la més singular del nostre repertori. Jo crec que el grup va trobar la seva identitat una mica més endavant, amb Postals, Vull estar amb tu, Rock and Roll o Tòquio. Aquestes són les que realment van definir el so dels Catarres.
Jenifer ens va obrir la porta de casa de molta gent. Va ser l'excusa perquè ens escoltessin. I, un cop vam entrar-hi, ja vam poder explicar què volíem fer de veritat. Ens vam preguntar si volíem continuar fent una música més humorística o si preferíem explicar coses amb una mica més de profunditat.
I el vostre directe, com ha evolucionat?
És que és un altre grup. Qui ens veiés als inicis gairebé no ens reconeixeria. Ara som una formació molt més completa: hi ha bateria, trompeta, trombó, en Jan, que toca diversos instruments; la Roser al baix -hem deixat el contrabaix per a ocasions puntuals-; en David a la guitarra, que també és el nostre productor, i jo mateix amb la guitarra i la veu. Vam començar fent un directe acústic i, amb els anys, hem anat incorporant electricitat, nous instruments i sonoritats molt diverses. Ens agrada jugar amb els estils i reinventar les cançons. És una manera de mantenir viu el repertori.
Quan vau començar veníeu discos i omplíeu places —i això encara continua passant—, però ara vivim en plena era de les xarxes socials, de TikTok... Com ho porteu?
Jo, personalment, no tinc TikTok, tot i que el grup sí que n'hi té. Va arribar un moment que vaig pensar que ja no podia estar pendent de totes les plataformes noves que anaven apareixent. No crec que siguem ni els millors ni els pitjors en aquest aspecte, però és una eina que has de fer servir. Avui dia no et pots permetre no ser-hi.
En alguns sentits, crec que abans era més fàcil ser músic. Ara, a més de fer cançons, gairebé has de ser empresari, expert en màrqueting, en imatge i en tendències. Abans podies dedicar-te només a la música. Ens toca reinventar-nos i assumir també aquesta part de la feina. Nosaltres intentem fer-ho de manera elegant i coherent amb el projecte. Procurem que el que compartim tingui sentit dins del grup i evitem exposar la nostra vida privada o convertir les xarxes en una altra cosa que no sigui música.
Fa quinze anys semblava gairebé excepcional que una cançó en català tingués l'èxit que van tenir les vostres. En canvi, avui hi ha una escena molt potent, amb molts artistes i moltes veus. Com viviu aquesta transformació?
Ho vivim amb molta alegria. És fantàstic que cada vegada hi hagi més gent escoltant música en català i que hi hagi grups que estiguin assolint xifres espectaculars. Penso, per exemple, en Oques Grasses, que han aconseguit uns rècords impressionants. Però més enllà dels grans noms, el més bonic és que hi ha grups petits, mitjans i grans fent música en català de tots els estils possibles, i que molts d'ells poden viure del que fan. Això és molt positiu.
Nosaltres vam ser un graó més dins d'aquesta escala, però no ens vam inventar res. Veníem de l'herència que ens van deixar Els Pets, Sopa de Cabra o Umpah-pah, i abans d'ells hi havia Lluís Llach i tota La Nova Cançó. Al final, tots construïm sobre la feina dels que han vingut abans. Sempre que ens fan aquesta pregunta penso que sí, que vam aportar coses i vam obrir portes, però no més que altres artistes. I els grups que avui estan fent història seran, al seu torn, la inspiració dels que vindran després.
Amb Diumenge sense drama, el vostre últim senzill, sembla que exploreu un vessant una mica més emocional del que ens teniu acostumats. Volíeu transmetre algun missatge concret?
La cançó parla de saber esperar. Avui dia estem acostumats a voler-ho tot immediatament i sembla que no puguem esperar res. Vivim amb una certa impaciència permanent. En canvi, aquesta cançó parla d'una espera viscuda des de la il·lusió, sense ansietat, perquè saps que arribarà alguna cosa meravellosa.
Quan esperes una cosa així, tot sembla diferent. És com si el món canviés de color i tot tingués un altre aire. Aquesta és l'emoció que intenta transmetre la cançó. Musicalment també ens venia de gust provar coses noves. Hi hem incorporat una percussió més marcada, amb un punt de batucada i d'inspiració brasilera. És una cançó pop que funcionaria perfectament només amb una guitarra, però hem volgut vestir-la d'una manera diferent, fresca i molt estiuenca.
Sempre intentem explorar camins nous sense perdre de vista el que volem explicar. Al final, l'important és que cadascú se la pugui fer seva. Diumenge sense drama pot parlar de l'espera d'una parella, però també de l'arribada d'un fill, del retorn a casa després d'un viatge llarg o de qualsevol altra situació. El que ens interessa és connectar amb emocions que, al cap i a la fi, compartim tots.
Aquest cap de setmana torneu a Terrassa, aquesta vegada a Vallparadís...
El conec bé. vaig estudiar a Terrassa, a la UPC. Tinc el parc de Vallparadís molt vist. Vaig estudiar Imatge i So allà mateix. Van ser molt bons anys. Hi vaig fer grans amics i és una etapa que recordo amb molt d’afecte.
Què recordes d’altres concerts a la ciutat? Com us acull Terrassa?
Hi hem vingut unes quantes vegades... Arriba un punt que els concerts s’acaben barrejant una mica, però Terrassa és una d’aquelles places que recordes. Des del principi ens ha rebut sempre amb els braços oberts. De fet, seria injust dir que hi ha algun lloc on el nostre públic no ens tracti bé, però és veritat que la gent del Vallès té una manera molt especial de viure els concerts. Al final, el que més ens agrada és veure milers de persones cantant amb nosaltres. Aquesta és la màgia dels concerts dels Catarres i és el que volem tornar a viure a Terrassa.
