"A mi no em pot passar", dicta segurament la teva inconsciència juvenil. Jo controlo. Però tu no controles, almenys no ho controles tot en aquesta jungla exterior en la qual t'endinses quan surts al carrer, quan beus o consumeixes drogues, quan culmines el teu botellot amb la fanfarronada de travessar la carretera diverses vegades com a repte de falsa gosadia, quan agafes la moto i acceleres de cop davant un semàfor i la teva amiga Anna surt volant i queda paraplègica, quan compres massa boles negres en el bombo de la tragèdia. "Abraça't a la vida", es titula la jornada de sensibilització sobre seguretat viària que s'ha tornat a celebrar aquest dimarts per a joves (adolescents) de Terrassa, una jornada prenyada de testimoniatges durs i de llàgrimes entre l'auditori. "Volem que tornis a casa", es llegia en la pantalla.
La jornada ha estat organitzada per la Unitat de Relacions i Mediació amb la Comunitat (URMEC) de la Policia Municipal. Allà, en el Teatre Principal, hi era l'Anna, perquè els missatges de conscienciació mai són suficients, perquè allà hi era la Judit, policia municipal que va agafar de la mà el Vincent en el seu últim sospir abans que aquest jove de 18 anys, francès, atrapat en la pasterada de ferros en què va esdevenir el cotxe en què viatjava, deixés anar les seves últimes paraules: "La meva mare". La mare a la qual la mateixa Judit va haver d'atendre hores després per lliurar-li les pertinences del fill mort i assegurar-li que no va sofrir.
El germà petit
I allà, en l'escenari del Teatre Principal, hi era Alejandro García, agent de la Policia Municipal de Terrassa, de la unitat de motoristes, qui en l'adolescència va perdre al seu millor amic en un accident de moto. "En 20 anys he vist centenars d'accidents i és cert que a vegades creem un mur emocional perquè no ens afecti, però aquest mur cau com un foli de paper", ha explicat l'Alejandro. Orfe de molt nen, vivia amb la seva mare i el seu germà, més petit que ell. Una nit, fa deu anys, es trobava a casa amb la seva dona i la seva filla de 20 dies de vida. S'havia comprat un llibre electrònic i el consultava. Immers, com estava, en una estampa casolana, va sonar el telèfon.
"Jo havia fet aquestes trucades", ha recalcat. Ara l'informaven del seu germà, un accident, molt greu.
"L'aire que respires té gust amarg en aquests moments". El germà estimat havia mort. L'Alejandro no podia compartir rialles amb la seva filla. "Era com una traïció". La seva mare encara conserva intacta l'habitació del germà i ell, l'Alejandro, sempre posa una copa més en la taula en les celebracions. "Us prego que tingueu molta cura. En el bombo hi ha 20 boles blanques i 3 de negres. Però, depenent del que feu, el nombre de boles negres puja. I en la selva del carrer hi ha més jugadors amb boles negres". El testimoniatge de l'agent Alejandro ha estat tan dur com l'eloqüència dels seus silencis.
La reflexió final de l’Antonio, 33 anys en ambulàncies: "Sou joves. Gaudiu, per descomptat, però abraceu-vos a la vida i que aquesta sigui molt llarga"
Un bomber va tenir moto en la seva joventut. Ara, si pogués triar, "no la tindria". També ha parlat al Principal. Com molts dels seus companys, ha vist moltes coses. En el seu primer dia de pràctiques va atendre un accident mortal. Poc després, un altre. Fa un mes, un motorista embriac, sense casc i amb el vehicle robat "es va rebentar per dins" en un accident, però va tenir la sort que no havia buscat amb la seva temeritat. Va salvar la vida.
Atropellat i abandonat
"Quan mates algú a la carretera, el mates tots els dies de la teva vida", es llegia en pantalla després d'una successió de vídeos d'impacte. I després, el testimoniatge d'Antonio Jiménez, tècnic sanitari, 33 anys en una ambulància. Fa 25 que va atendre un noi de 16 anys descobert en la vora d'una carretera. No era un borratxo. Al seu voltant hi havia un toll de sang seca. Havia sortit de treballar feia diverses hores. Tornava a casa. Algú el va atropellar i el va deixar tirat allà. "Vam intentar reanimar-lo durant molta estona". No va poder ser. "Un guàrdia civil em va dir: 'ara haig de picar un timbre i informar la seva família'". El timbre que tot ho trastoca. "Ara hi ha mòbils. Abans, no. Jo vaig haver d'agafar la bici i anar a la feina del meu pare per informar-lo que el meu tiet, el seu germà, havia mort en un accident", ha explicat l'Antonio.
Vincent va morir a l'agost del 2017. Judit mai ho oblidarà: "La seva mare m'ensenyava fotos del noi mentre deia que era molt bé fill".
Per la mare
Un grup d'alumnes ha escenificat un botellot que acaba molt malament. Cuideu-vos molt, "ho heu de fer per la mare de Vincent i per les vostres famílies", ha pregat la Judit a l'auditori abans que l'Anna sortís a l'escenari en cadira de rodes per explicar què va passar fa dos anys i mig, unes cerveses amb els amics, el "jo marxo que demà he de treballar", l'amiga que s'ofereix per portar-la amb cotxe, l'amic que s'ofereix per portar-la amb moto, ella que tria la segona opció, l'amic que accelera per apurar el semàfor en ambre i l'Anna que surt disparada cap enrere, vola, i el seu cap colpeja la roda d'un cotxe. L'Anna té 23 anys.
Aquest és el testimoniatge de l'Anna: "El meu coll va girar. Tenia quatre vèrtebres rebentades. Vaig sofrir una lesió medul·lar. Estava a terra, no em feia mal res, però no em podia aixecar. El millor pronòstic era que quedaria paralitzada de coll cap avall. He pogut recuperar el moviment de braços, però no puc obrir ni tancar les mans. Amb 20 anys vaig haver d'aprendre de nou a vestir-me, a menjar, a dutxar-me".
La reflexió final de l’Anna: "No sabia que fins a aquell moment tenia una vida perfecta. Soc feliç, però aquesta no és la vida que hagués volgut tenir. No és fàcil, però almenys és una vida. Hem de prendre decisions. Una decisió dolenta et pot canviar la vida en un segon". La reflexió final de l’Antonio, 33 anys en ambulàncies: "Sou joves. Gaudiu, és clar, però abraceu-vos a la vida i que aquesta sigui molt llarga".
