Quan mires enrere, com diries que va començar tot plegat? Què et va portar cap a la vessant de l’espai?
Va ser una mica casualitat. El que sempre havia tingut clar és que volia dedicar-me a la recerca. En aquell moment tenia dues ofertes sobre la taula i una era per treballar amb senyals GPS, que acabaven de començar a utilitzar-se en observació terrestre i sonaven gairebé a ciència-ficció. Em va atraure molt el repte i vaig triar aquest camí. A partir d’aquí, tot el que he fet en l’àmbit espacial ha anat evolucionant de manera natural.
Ets la investigadora principal de l’experiment de Radioocultacions Polaritmètiques (PRO) del satèl·lit PAZ, una tècnica ideada per tu mateixa. Com s’explica de manera senzilla?
La base és una tecnologia antiga, no tan innovadora, les radioocultacions, creada als anys 60 i 70 per estudiar atmosferes d’altres planetes. Amb el desplegament dels satèl·lits GPS vam poder aplicar-la també a la Terra: analitzar els senyals quan els satèl·lits es “ponen” darrere l’horitzó permet obtenir perfils verticals de pressió, temperatura i humitat. La meva contribució va ser incorporar-hi la polarimetria: separar les pertorbacions electromagnètiques que arriben en orientació horitzontal i vertical. La hipòtesi era que, com que les gotes de pluja no són esfèriques sinó aplanades, la component horitzontal arribaria lleugerament més tard. El satèl·lit PAZ ho ha confirmat. I no només amb la pluja: també detectem diferències molt clares en partícules congelades com la neu.
I com ens ajuda això a entendre millor el planeta?
Aquesta és l’única tècnica capaç d’oferir, simultàniament, pressió, temperatura, humitat i perfils verticals de les partícules de precipitació. Això permet entendre millor quan i per què es formen fenòmens de pluja intensa, i amb quina intensitat poden evolucionar. Si ho entenem millor, ho podem predir millor. Ara també estem començant a injectar directament aquestes dades en els models de predicció meteorològica per veure si milloren les previsions. És una via que tot just explorem.
En un moment en què els fenòmens extrems es repeteixen, aquesta recerca és cada vegada més crucial?
Sí. En el context del canvi climàtic, un dels punts que generava més divergències entre models era precisament el règim de precipitacions intenses. Quan hi ha tanta discrepància és que hi ha detalls que encara no estan ben entesos ni modelats. Ara que comencem a tenir un bon volum de dades, la comunitat científica pot estudiar millor aquests fenòmens i millorar no només les prediccions a una setmana vista, sinó també les projeccions climàtiques a dècades vista.
Has treballat amb grans agències internacionals, inclosa la NASA. Com es viu la recerca a aquest nivell?
El primer que sents és el síndrome de l’impostor: “què hi faig jo aquí?”. Però amb el temps veus que pots contribuir, obtenir resultats i treballar al mateix nivell. A la NASA hi vaig ser un any de postdoctorat i després em van continuar contractant alguns estius com a consultora externa. A banda de l’aprenentatge científic, el més valuós és la xarxa que hi generes: col·legues que després esdevenen amics i amb qui sempre tens un correu o una trucada a mà quan et falta una dada o vols contrastar una idea. Aquesta xarxa global és un tresor.
Com valores el moment actual del sector a Catalunya?
S’han sumat diversos factors. D’una banda, la creació de l’Agència Espacial Espanyola, que era necessària per agilitzar la participació del país en missions internacionals. Encara és aviat per veure resultats, però és un gran pas. També hi ha hagut una injecció puntual de fons de resiliència que ha permès, per exemple, finançar la Constel·lació Atlàntica de vuit satèl·lits, en què participo directament. I, en paral·lel, Catalunya ha impulsat l’estratègia New Space, aprofitant que la miniaturització fa més assequible construir i llançar satèl·lits. És un bon moment, tot i que depèn sempre de voluntat política i recursos públics. El més important és construir una base sòlida, cosa que ara estem treballant.
Aquest any has rebut el Premi Muncunill i ara el Premi Terrassenca de l’Any. Què representa per a tu que la teva ciutat reconegui la teva feina?
Per mi té molt valor. Estimo molt Terrassa: és casa meva, fins i tot en els anys en què he viscut lluny. Però també ho valoro perquè tant el Muncunill com el Terrassenc de l’Any reconeixen perfils científics i tecnològics, que no són els més habituals. Crec que és important obrir ponts entre la comunitat científica i la societat. Vivim en un moment d’alta tecnificació i necessitem debats informats sobre les tecnologies que adoptem i com les regulem. Que un premi ciutadà posi en valor la recerca és un primer pas en aquesta direcció.
Si haguessis de definir Terrassa, personal i científicament, què diries?
Personalment, Terrassa és la meva tribu, en el sentit més positiu: la gent que estimo i que sé que hi és, estigui jo on estigui. Professionalment, tot i no treballar-hi, veig una ciutat ben posicionada: un campus de l’UPC potent, centres de recerca i un ecosistema que s’espavila.
Per acabar: què és per a tu innovar?
Innovar és trobar un nou angle des d’on mirar les coses i donar-los una volta més, esperant que allò que surti sigui útil. És un risc, perquè no sempre funciona, però és també la part més estimulant de la recerca.
