Vas arribar a la presidència amb només 25 anys. Com s’afronta un repte així?
Hi ha un punt d’inconsciència, segurament. I no només per l’edat: just començar ens trobem amb la pandèmia, amb assemblees telemàtiques perquè no ens podíem reunir… Tot plegat era força excepcional. Jo ja feia temps que estava molt implicat a la colla, havia format part de diverses juntes i equips, i tot va començar com moltes bones històries: parlant en un bar, fins que arriba el moment de dir “què, ho fem?”. No és només una decisió individual: hi ha un equip de gent que t’empeny, que t’anima a enredar-t’hi. I jo soc fàcil d’enredar. Entre aquesta inconsciència i la il·lusió compartida, vam dir que sí.
Quant temps fa que estàs vinculat als Minyons?
Des dels sis anys. No sé què és no estar als Minyons, no ho recordo. Per mi és totalment normal formar-ne part; gairebé és un procés natural de creixement dins la colla.
Què has après d’aquests anys com a president?
Sobretot, molta paciència. I a tractar amb les persones. En una entitat on tothom hi participa de manera voluntària, cadascú ho fa per motius diferents. Aprens a mediar, a entendre l’altre, a gestionar grans grups de gent. En una colla com els Minyons, amb tanta gent, o n’aprens o el monstre se’t menja.
Marxes satisfet? Et queda alguna espina clavada?
Coses pendents sempre n’hi ha, perquè la colla és viva i hi ha tantes idees com persones. Algunes quedaran per a futures juntes i d’altres no es faran mai, perquè també hi ha idees molt esbojarrades. Però estem molt satisfets. Hi ha hagut un equip que m’ha acompanyat durant tot el mandat, malgrat entrades i sortides. El gran projecte ha estat el local de Cal Reig. Fa cinc anys teníem una casa una mica degradada, amb condicions poc adequades per assajar i fer vida de colla. Ara tenim un local amb unes condicions molt bones, tant per a l’activitat castellera com social. Encara hi ha coses a millorar, però el salt és enorme i podem estar molt contents de la feina feta.
Cal Reig s’ha convertit en un símbol. De què et sents més orgullós?
Fa cinc anys ens presentàvem amb la idea de veure si el canvi de local era viable. Avui tenim un local acabat, funcional i adaptat a les necessitats de la colla. També hi havia una por econòmica important: projectes així poden descarrilar fàcilment. Però hem aconseguit quadrar el pressupost amb una desviació inferior a l’1%. Molts voldrien això. A més, la colla se l’ha fet seu: molta gent ha participat en la construcció, muntant mobles, netejant, ajudant… I tot ha anat molt ràpid: sembla que portem anys a Cal Reig i no arriba ni a l’any i mig. Fins i tot persones que al principi no veien clar el canvi ara reconeixen que ha estat un èxit.
El nou local també ha generat algun conflicte amb veïns. Ha estat dur?
Molt. És un dels motius pels quals plego, també. No són la majoria, això ho vull deixar clar. Molts veïns estan encantats i ens diuen que hem donat vida al carrer. Però hi ha un petit grup amb una visió molt egoista, que no vol viure en comunitat. Hem tingut moltes pressions, reunions, intervencions policials… tot això desgasta molt. El que em sap més greu és que el local podria ser encara més viu, amb més activitats obertes a la ciutat, però estem limitats per aquests conflictes. Per sort, penso que l’Ajuntament ho veu igual, la ciutat és viva, volem que passin coses.
Aquesta temporada ha estat de les millors dels últims anys. Com s’ha viscut des de dins?
La sortida de la pandèmia ens va costar molt. Hi ha colles que van recuperar ràpid el nivell, però a nosaltres ens va costar renovar certs pisos, sobretot la canalla i els pisos superiors. El mèrit és de la tècnica i de la feina feta els darrers dos anys. No només hem recuperat nivell, sinó que hem renovat gairebé tota la colla. En molts casos no hem pogut recuperar gent d’abans, sinó que hem format castellers nous des de zero. Hem retornat els Minyons on creiem que es mereixien, entre els millors. El 3 de 10 és la cirereta del pastís, però el més important és que més de la meitat del folre i les manilles ho feien per primera vegada. Això té molt mèrit.
Com es construeix sentiment de pertinença amb tanta gent nova?
Després de la pandèmia vam notar una davallada del voluntariat. Calia tornar a l’essència: per què la gent ve als Minyons? Sempre diem que ens agrada fer castells, però la colla és molt més: és una família. La gent ve perquè s’ho passa bé. Si no t’ho passes bé, no vens. El més difícil és que la gent vingui i ho provi. Quan ho fan, molts es queden, perquè és una activitat divertida. Si no, jo no portaria des dels sis anys aquí enganxat.
Com han reflectit els Minyons el terrassenquisme aquests anys?
Sempre hem intentat ser una entitat oberta i vinculada a la ciutat. Obrint el local, col·laborant amb altres entitats, participant en projectes de ciutat. Volem que la colla s’assembli a Terrassa: diversa, plural, amb gent de tots els barris i orígens. Per això vam crear la comissió “Au-tothom”: tothom és benvingut a la pinya, a Minyons. Crec fermament que des de la societat civil es pot transformar molt més que des de la política.
Seguiràs vinculat als Minyons?
Sí, continuaré venint, però amb menys intensitat. Potser no al 100%, però segurament sí al 80%. Necessito descansar. A plaça ets un casteller més, siguis president o no. M’agrada molt ajudar el folre i les manilles, i espero poder continuar-hi, sempre segons decideixi la tècnica. També tinc ganes de viure la cultura de la ciutat des d’altres projectes.
Què esperes de la junta que et rellevarà?
Que continuï aquesta línia. Hi ha molta feina feta, però encara molta per fer. Ser crítics, voler millorar la colla i, alhora, la ciutat. Una cosa va lligada a l’altra.
I personalment, què ve ara?
Continuar amb projectes de cultura popular, com la Xemeneia, que aquest any fa deu anys, i d’altres iniciatives. També projectes professionals que vull impulsar amb més temps. Ser president dels Minyons ha estat gairebé una segona jornada laboral, i això, encara que t'agradi i ho visquis, desgasta. Ara toca redistribuir energies.
Com veus el moment actual de la cultura popular a Terrassa?
Crec que és molt bo. Hi ha molta gent jove, moltes propostes noves i transformadores. Potser ara cal fer un salt de qualitat, en el sentit de millorar el so, l’experiència, fer-la encara més atractiva. La cultura popular ha de ser seriosa, però també divertida. La gent hi participa perquè s’ho passa bé, no per tradició familiar. El que sí que costa és la burocràcia: és feixuga i desanima molt. Ningú entra a la cultura popular per omplir instàncies.
Et veuries algun dia al capdavant de la Coordinadora de Cultura Popular?
M’ho he plantejat, alguna vegada. Sempre he intentat pensar la cultura popular més enllà del barret dels Minyons, pensant què és millor per a la ciutat en conjunt. Crec que tothom ho hauria de fer. M’interessen projectes transversals, que impliquin diverses entitats. Encara soc jove, tinc 30 anys, i moltes ganes de deixar-me enredar en nous projectes.
