John Travolta al Sanatori del centurió Corneli i el senyor Perejil

Des de lluny ha esdevingut emblema de grandiloqüència arquitectònica i reserva de llegendes, algunes d'elles terrorífiques i fruit de suggestions i d'aquesta recòndita afició per allò irracional que ens atreu des de temps immemorials. I, el que són les coses, de la influència del cinema en el nostre imaginari. "Allà, prop del Sanatori", diuen encara els més veterans usant com a referència geogràfica aquest monstre de l'arquitectura del franquisme que els més joves ja coneixen com a Hospital del Tòrax i que ara és la seu del Parc Audiovisual de Catalunya (PAC). De Ciudad Sanatorial de Tarrasa, el més gran sanatori per a tuberculosos d'Espanya, i el que es va construir més tard, a punta de llança de la gestió audiovisual a Catalunya. Aquí ha estat John Travolta, però abans hi va estar el senyor Perejil, que es trobava tan a gust a l'hospital que hi va romandre 11 anys, enganyant el personal mèdic perquè comprava la saliva dels realment infectats, per tal de donar positius falsos. Aquí va estar, i hi és, el centurió Corneli, una de les imatges representades en la portentosa capella d'una ciutat sanatorial que funcionava com a tal, com a ciutat a part, amb el seu economat, el seu cinema, el seu servei religiós.

La visita comentada al Sanatori i el PAC, tot en un, continua sent un dels reclams més reeixits de la Festa Major de Terrassa en aquest apartat de propostes per conèixer el patrimoni. En aquest cas, es tracta d'una visita combinada, amb els guies Mia Pérez Tolrà més pendent de la història de l'edifici i Thor Jurodovich construint una visita trufada d'anècdotes, sobretot en allò referent a la cinematografia.

Aquí ha estat en Travolta, però també Antonio Banderas , Liam Neeson i Sigourney Weaver. Fa anys va venir a rodar un film John Cusack, qui va exigir una condició: no se'l podia mirar a la cara fora del plató, segons el Thor. John Travolta es va quedar de pedra en veure el projector de la sala de cinema del Sanatori que es conserva a l'entrada dels mòduls del PAC. "Sabia que aquest era un lloc especial", apunta el Thor.

Aquí ha estat John Travolta, però abans hi va estar el senyor Perejil, que es trobava tan a gust a l'hospital que hi va romandre 11 anys, enganyant el personal mèdic perquè comprava la saliva dels realment infectats, per tal de donar positius falsos

Molt especial. Tan especial, que el Patronato Nacional Antituberculoso, organisme fundat el 1936, va decidir construir l'edifici on el va construir, al Pla del Bonaire, després de rebre la donació dels terrenys per part de l'Ajuntament, que al seu torn els havia comprat a la seva propietària, una vídua acabalada. La ubicació, en el bosc i entre nuclis de població, allunyada però no gaire, era ideal per la seva altura i l'aire (el bon aire). Complia els requisits principals del patronat, que va iniciar les obres l'any 1947 i les va acabar el 1952. El 8 de juny d'aquell any, el Generalísimo va inaugurar la Ciudad Sanatorial de Tarrasa, un edifici funcional que seguia les directrius d'altres similars, però, naturalment, adaptat a l'orografia de la zona.

Tan especial, dèiem, que el 1943 va començar a estendre's l'ús d'un medicament contra la tuberculosi que va convertir el Sanatori "pràcticament en una cosa obsoleta quan es va inaugurar", explica la Mia. Encara hi havia malalts, per descomptat, però no eren infecciosos. Tenia 1.200 llits, però mai es va omplir. "A partir de 1954, ja no se'n van construir més", afegeix la guia.

El Sanatori era (és) enorme, un producte del gigantisme arquitectònic imperant en un règim de tints totalitaris; nou plantes, l'última per a les monges (primer germanes de la Caritat, després Carmelites) que gestionaven l'hospital; 1.200 llits i 400 treballadors; i capacitat per a 1.000 pacients simultanis. Per què es va fer tan gran aquesta construcció inspirada a la ciutat utòpica i amb planta en forma de creu de Lorena i d'avió? "Perquè aquí et senties petit". A banda de l'interès clínic, hi hi havia un d'expressió de poder en aquella petita ciutat apartada, producte de l'assistencialisme nascut del lema "La España sana debe sacrificarse por la España enferma".

A la visita comentada d'aquest dissabte van acudir dues dones que hi havien treballat d'infermeres. A la del diumenge, la filla d'una pacient: "Venia a visitar la meva mare. Recordo l'olor de flors"

Al Sanatori arribaven malalts greus d'altres llocs del país. Romanien, com a mínim, un any hospitalitzats en un lloc "que ara és totalment diferent, sense deixar de ser un antic sanatori", en paraules del Thor, qui vol deixar clar des del principi que el règim era el que era, que el Sanatori tenia molt de propaganda arquitectònica, però "que no era cap camp de concentració, ni una presó". Les anècdotes macabres han poblat l'imaginari de diverses generacions de terrassencs, i de més enllà, "però els malalts sortien molt contents d'aquí". En temps de penúries, compartien edifici una andorrana capaç de deixar 100.000 pessetes de propina a una infermera amb un pagès que mai havia vist un vàter però esmorzava (melmelada, mantega, cafè amb llet) cada dia al sol, gaudia de terrassa i jardins i menjava potatge de llenties amb verdura, arròs i patates, i carn estofada amb puré, i peix per sopar.

A la visita comentada d'aquest dissabte van acudir dues dones que hi havien treballat d'infermeres. A la del diumenge, la filla d'una pacient: "Venia a visitar la meva mare. Recordo l'olor de flors".
Tan especial era el Sanatori, ciutat apart, única en el món, que tenia un cinema de 500 butaques, i una emissora de ràdio pròpia.

Les infermeres, la filla de la pacient i centenars de persones han pogut veure aquests dies la porta d'entrada al cementiri d'"Un monstruo viene a verme", pel·lícula el 99% de la qual es va rodar al PAC. Aquest reixat que veu el visitant es va comprar en uns grans magatzems. "La gent que va fer el decorat ja havia aconseguit un Oscar per la pel·lícula 'El laberinto del fauno'", explica el Thor per a, a continuació, mostrar l'ascensor de fullola utilitzat a "Mientras duermes".

Al plató número 4 es grava "Operación Triunfo", però ara està ocupat pel programa de Marc Giró, que també es grava a Terrassa, al PAC. Sí, a l'antic Sanatori. "Aquí treballen entre setmana 80 persones, que passen a ser 300 el dia de la gala, amb 1.000 persones de públic. Després queda tot desmuntat i llest en una estona", informa el Thor per elogiar el treball de la gent que actua entre bastidors.

La capella

En la visita es veu una Moviola Kem abans de baixar als cuidats jardins que donen pas a un dels monuments més desconeguts dins del gran monument racionalista: la capella. Sí, hi havia una església a la Ciudad Sanatorial. Aquí segueix, imponent. En els plans es pot percebre com la cabina de l'avió. Aquí segueixen les obres de Santiago Padrós, perquè va ser l'insigne artista del mosaic el creador d'una iconografia que en aquest antic temple presentava motius d'esperança i fe, com observa la Mia. Els rostres de Moisès, Corneli, sant Roc o Job representen "històries bíbliques de superació". Això sí, amb el rostre del mateix Padrós en les representacions masculines i el de la seva dona, en les femenines.

De tornada a l'hospital, s'observen deu banyeres amb aparent brutícia. Molts visitants creuen que són útils d'antany, però signifiquen part d'un decorat que els productors de "Musa" es van prestar a deixar allà, on abans se situava un menjador del Sanatori. Allà, on Beck va gravar el seu aclamat vídeo clip del 2017. Allí, on Travis Scott va gravar un altre vídeo. Allà, on roman la comissaria de la sèrie "Hache", després reconvertida en una presó per a "El cuerpo en llamas". A pocs metres s'exhibeix una reproducció d'un forn crematori de "El fotògraf de Mauthausen". Allà, on es va fer l'anunci de Gaultier que el Thor recupera en pantalla per a gaudir del seu auditori d'ulls sorpresos.

Tot plegat ha passat allà, en el lloc de les llegendes, a l'hospital que al desembre de 1986 va donar d'alta als seus últims malalts i va tancar com a Sanatori, mantenint dues plantes obertes com a consultes externes fins al 1997. Després va ser ubicada allà  la residència i centre de dia per a persones amb discapacitat intel·lectual La Pineda. El rodatge en exteriors de la pel·lícula "Historias de la puta mili", el 1985, ja anticipava la reconversió de la microciutat en centre audiovisual. En el 2001 neix el projecte Ciutat de la Imatge. En el 2004 comença la construcció del PAC (aquell any es roden "El maquinista" i "Frágil"), que s'inaugura el 2007 amb els platós 1 i 2 (1.200 i 600 metres quadrats, respectivament). El 2008 s'inaugura el nou edifici del Centre de Conservació i Restauració de la Filmoteca de Catalunya. El 2011, s'amplia el PAC amb la construcció dels platós 3 i 4 (1.200 i 400 metres quadrats). El 2017, Terrassa és designada ciutat creativa de la Unesco en la seva secció fílmica. És una cosa única en el món, reitera el Thor: una ciutat audiovisual on hi havia un hospital abandonat. Ara s'hi projecta el plató més gran d'Europa, de 2.500 metres quadrats. 

El senyor Perejil mai va poder imaginar una cosa semblant. Hauria cregut que era una pel·lícula, una altra més de les que ocupen la nostra percepció, moltes vegades desdibuixada pels records. "Som el buit de la nostra memòria", diu el Thor.