Després de tant, “Pubertat” veu la llum. Com estan sent aquest dies per a tu? Com en valores la rebuda?
La rebuda està sent molt bonica per dues bandes. D’una banda, em fa molt feliç compartir amb els Minyons de Terrassa la seva participació a la sèrie i veure com s’hi mostren els castells. No tant els Minyons en concret –però també en particular perquè hi tenen presència–, sinó sobretot el món casteller en general. Per a mi era important retratar-lo amb respecte i amb estima, i m’ha emocionat veure com ho han rebut. De l’altra banda, també ha estat molt interessant comprovar la mirada de la premsa, que de moment és qui ha pogut veure la sèrie sencera. Han valorat la cura i la profunditat amb què hem intentat abordar un tema tan delicat i sensible.
Ha estat el teu primer contacte amb els castells?
Sí. Per això em vaig documentar molt. Tenia claríssim que volia que la història passés en aquest context, però sabia que havia d’entendre de debò el món casteller per sentir-me segura com a directora.
Per què vas escollir la cultura popular, i en concret el món casteller, per parlar d’un tema com les agressions sexuals?
És cert que “Pubertat” arrenca amb el cas d’agressió sexual, però el nucli no és aquest, sinó l’herència: el llegat cultural i psicològic que els adults transmeten als joves i que, alhora, nosaltres hem rebut de generacions anteriors. El context de la cultura popular simbolitza aquestes arrels, locals i universals alhora, que ens recorden d’on venim i que hi ha costums que ens sobreviuran. La sèrie explora com aquest passat conviu amb mentalitats progressistes: de vegades de manera harmònica, i d’altres amb tensions.
El fil conductor dels castells té una gran càrrega simbòlica. Què representa per a tu aquesta metàfora?
Quan vaig imaginar la sèrie dins la cultura popular, la imatge d’un castell se’m va quedar gravada. Resumeix gran part de l’ànima del projecte: el poder de la col·lectivitat, la importància de construir una pinya sòlida, de confiar en els altres per poder pujar més amunt. També reflecteix com la canalla arriba al cim gràcies al suport dels més grans. I, alhora, el castell és fràgil: pot caure si no hi ha confiança, si la pinya no és ferma o si algun pis no fa bé la seva part. Em semblava una metàfora preciosa de la fragilitat d’una família, d’una comunitat o fins i tot d’una persona.
Quin pes tenia per a tu rodar “Pubertat” en català?
Era imprescindible. Una sèrie ambientada en el món casteller no podia estar rodada en un altre idioma.
Com ha estat el rodatge amb els Minyons de Terrassa? Han estat a l’alçada?
I tant, i més enllà. Han estat molt generosos i la col·laboració ha estat preciosa. A més, apareixen també com a actors. Volíem aprofitar una diada real i vam rodar al raval de Montserrat. En aquella diada hi havia castellers de la colla que després veus a l’assemblea o fins i tot interpretant altres papers, com un mosso d’esquadra. Aquesta barreja entre actors professionals i membres dels Minyons va donar molta veritat a la sèrie.
Com va ser l’experiència de gravar en la Festa Major?
A nivell tècnic va ser un gran repte. Normalment tu col·loques els actors, assages el pla, enquadres… Però un castell no espera la càmera. Es fa al carrer i l’has de rodar tal com és, sense assajos previs. Això ens va obligar a adaptar-nos i a buscar els plans en directe. I evidentment no podíem demanar als Minyons que aixequessin un 3 de 9 cada cop que volíem repetir una presa! Va ser tens, però al final, combinant imatges reals amb recursos tècnics, crec que hem construït un relat molt fidel i emotiu de les diades castelleres.
Amb què t’agradaria que es quedés l’espectador després de veure “Pubertat”?
Amb la sensació que el que passa a la sèrie podria passar a qualsevol lloc: una colla castellera, un equip de bàsquet, una confraria, fins i tot una redacció de diari. La teoria és una cosa, però la pràctica és complexa i plena de reptes. Tot i així, amb bones eines i acció col·lectiva podem fer-ho millor i construir castells més alts, en tots els sentits.
I tu, personalment, què has après rodant aquesta sèrie?
Moltíssimes coses. Deixant de banda el món casteller, que molt, del món judicial, del treball amb menors, del paper fonamental de la psicologia forense i dels equips que treballen en l’àmbit de la justícia. És una tasca social necessària i sovint invisible, com la que fan també els professionals de la sanitat. He après la importància de parlar amb els menors, d’interpel·lar la seva part madura i fer-los responsables –òbviament amb mesura i diferent d’un adult– dels seus pensaments i opinions. En definitiva, he après el valor de donar-los veu.
