El Diari de Terrassa que arriba cada dia al centre assistencial Sant Josep Oriol té propietària, i allà tothom ho sap. És el de l’Anna Fitó, una lectora fidel que aquest dijous fa 102 anys i que encara “s’empassa” el diari “des de la primera lletra fins a l’última”. Quan acaba de llegir-lo, el plega i el guarda per al proper. “Si Déu em dona vista per llegir-lo, jo no el deixaré mai”, diu convençuda, afirmant que el llegirà “fins que em mori”.
Fa només quatre mesos que va deixar el seu pis de la plaça del Progrés, on havia viscut durant set dècades, per traslladar-se a Sant Josep Oriol. Tot i el canvi, manté intactes moltes rutines: llegir, caminar tant com pot i trobar-se cada vespre amb les amigues per anar als “Cants per la Llibertat” del raval de Montserrat, on no ha fallat a la cita ni un sol dia en vuit anys. “Sempre he fet vida sana, he caminat molt, he llegit molt i he estimat molt la gent”, resumeix parlant sobre el secret de la longevitat.
Fitó ha vist passar generacions senceres del Diari de Terrassa. Recorda les diferents seus del mitjà, les dels carrers de Vallhonrat i Vinyals. També els concursos de les butlletes en què retallava alguna pàgina d’un exemplar per a dipositar-la a la bústia de la redacció i participar en els sortejos de pernils i paneres: “No van tocar mai les paneres!”, exclama entre riures. Fins i tot, també té en ment l’època del pas del castellà al català. “Jo em queixava molt. Vaig arribar a venir a la redacció a parlar amb el director del Diari d’aleshores per a què s’escrivís en català”.
Tot i que assegura que “el món ha canviat mil per mil”, Fitó defensa que Terrassa “ha millorat del tot”. El que lamenta és “el gamberrisme” i la pèrdua de valors. “Abans, amb una tallada de síndria a la plaça del Progrés, tothom era feliç”, recorda.
Ara, a Sant Josep Oriol, es manté agraïda amb la vida i aquells qui la rodegen. “Aquí hi ha gent que la família els ve a veure una vegada i prou”, explica. Ella, en canvi, no para de rebre trucades, amistats i visites. “Si veiéssiu la gent que tinc… Els cuidadors se’n fan creus cada vegada que ve algú diferent”, diu emocionada.
Més enllà de la seva fidelitat al Diari, darrere dels 102 anys d’Anna Fitó hi ha una vida marcada pel treball, les excursions, les amistats i un anar amunt i avall que encara avui conserva. Fitó va treballar durant anys al sector tèxtil, en fàbriques com Torredemer. Més endavant, juntament amb el seu marit, també va tenir una petita paradeta al mercat. “Ara encara em trobo gent que em diu: ‘Quan veníem allà, quina sort’”, recorda.
La seva vida també ha estat molt lligada a l’excursionisme. El seu marit va estar durant dècades vinculat al Centre Excursionista de Terrassa, on organitzava sortides i, alhora, n’era el bibliotecari. Ella l’acompanyava en moltes de les excursions, entre d’altres, el Camí de Santiago.
Amb tota aquesta experiència “guardada al darrere”, com diu ella, quan se li pregunta per la lliçó més important que ha après després d’un segle de vida, respon sense dubtar: “Estimar la família, els amics. No t’has d’enfadar seriosament mai amb ningú i has de fer una vida molt sana”.
