Veïns i veïnes dels carrers d’Arquimedes i Galileu tornen a alçar la veu després de l’accident greu d’aquest dimecres a la cruïlla amb Blasco de Garay. La plataforma “Salvem Galileu/Arquimedes” denuncia que aquests dos eixos tenen un volum de trànsit “insuportable” —prop de 10.000 vehicles diaris cadascun— i que, des de fa anys, posen en risc la seguretat dels vianants. “L’Arquimedes no és una autopista”, alertaven ahir nombrosos terrassencs a les xarxes socials.
Carrers perillosos per caminar
L’entitat veïnal, que fa temps que reclama una reducció dràstica del trànsit, considera que la situació és límit. Enric Domènech, un dels seus representants, recorda que la seguretat ha estat sempre el seu principal cavall de batalla. “Una de les nostres principals reivindicacions sempre ha girat entorn de la seguretat, especialment pel que fa als vehicles pesants que circulen pel carrer.
En el cas de l’accident d’ahir va ser un turisme, però per Arquimedes passen autocars i camions, podia haver estat pitjor. És un perill intolerable.”
Segons els veïns, la configuració d’aquests carrers afavoreix el pas de vehicles i deixa en segon pla els vianants. “Hi ha moltes cruïlles d’Arquimedes on només hi ha un pas de zebra, i en algunes ni tan sols això. Sembla que aquests dos carrers estiguin pensats més per als cotxes que per a les persones. Cada vegada hi ha més gent que hi camina, però, en canvi, es posen menys semàfors i menys passos de vianants. I llavors passa el que passa.”
“Els veïns hem de fugir”
Molts residents expliquen que, per seguretat, eviten Arquimedes i Galileu i prefereixen la Rambla. “Quan surts de casa i has de pujar o baixar per aquests carrers, molta gent prefereix anar a la Rambla per caminar. En aquests dos carrers, si has d’anar per una vorera estreta, amb cotxes que passen amunt i avall i cruïlles sense semàfors, al final n’acabes fugint.”
A aquesta situació s’hi afegeix, segons Domènech, la manca de resposta del consistori. “Fa més de cinc anys que fem reunions amb l’Ajuntament, però tot està encallat. Vam arribar a un punt en què vam decidir no fer-ne més. Evidentment, estem oberts, però si són ells els que ens han de dir alguna cosa, ja ens trucaran.”
