Les torres d’aigua de Joan Baptista Feu

A mitjan segle XIX, l’any 1840, Terrassa tenia una població d’uns cinc mil habitants, però anava creixent fora vila. Aquest creixement va obligar a encarar nous reptes com l’ampliació de la trama urbana i la implantació de nous serveis, vapors industrials i infraestructures (el primer tren, el del Nord, arribaria el 1856). Entre els projectes més immediats figuraven la renovació de la xarxa de serveis bàsics com la llum i l’aigua, a més d’empedrar els carrers per facilitar la mobilitat dels ciutadans.

Pel que fa a l’aigua, aquesta procedia fins llavors de les mines de captació situades en el subsol, de cisternes, pous i fonts públiques. Calia, doncs, fer una aposta per una nova infraestructura que pogués garantir el subministrament de l’aigua amb millors condicions a les cases, comerços, tallers i petites fàbriques.

L’any 1842 va néixer la Mina Pública d’Aigües de Terrassa i, juntament amb l’Ajuntament, van començar a traçar una nova xarxa de distribució d’aigua amb l’objectiu principal que arribés de manera directa a la població. La primera torre d’aigua es va instal·lar el 1846 i es va situar a les instal·lacions de Mina, al carrer de Societat. Entre 1846 i 1877 es van col·locar setze repartidors més i entre 1877 i 1890 uns vint-i-tres més, fins a sumar un total de trenta, dels quals avui només en queden dotze i algunes d’elles formen part del patrimoni catalogat. Afegir, però que les torres o repartidors que han sobreviscut passen força desapercebuts per les noves edificacions construïdes que han guanyat en alçada i densitat.

Sens dubte, aquests repartidors o plomers van aportar un canvi de paisatge en l’“skyline” de la ciutat, presidida des de sempre per la Torre del Palau, de 26 metres d’alçada. Al mateix temps s’aixecaria el campanar del Sant Esperit i les primeres xemeneies de vapors industrials. Les torres verticals, adossades sovint a les façanes, de maó arrebossat i portelles metàl·liques, tenien més d’un metre quadrat de planta i una alçada d’entre quatre i sis metres, superior a les cases a les quals subministrava, ja que l’aigua hi arribava per la força de la gravetat.

A l’interior, hi havia una canonada per la qual l’aigua arribava de manera constant a la torre. A la zona superior es col·locava un recipient amb ranures de diverses dimensions, els “plomeros”, que deixaven passar l’aigua a través de calaixos o bossetes més petites. D’aquests calaixos sortien uns tubs que portaven l’aigua directa a l’habitatge del client. Els repartidors, situats en llocs estratègics, contenien un ramal per completar el subministrament a més nuclis d’habitatges propers.

En la segona etapa d’ampliació de la xarxa de l’aigua és on les torres tenen nom propi, ja que la majoria corresponen a l’arquitecte municipal Joan Baptista Feu i Puig, qui va ocupar la plaça de l’Ajuntament entre 1878 i 1882. Les torres que avui presentem, algunes catalogades com a patrimoni, són atribuïdes a aquest arquitecte i conformen el seu únic llegat fins al dia d’avui. Són peces verticals concebudes per la seva funció però també amb disseny arquitectònic. És per això que algunes estan catalogades encara que, a hores d’ara, han perdut la seva esplendor inicial per falta de conservació.

Per sort, però queda molta documentació en l’Arxiu Històric Comarcal que permet fer una descripció més acurada de com eren i, sobretot, s’ha fet necessari consultar alguns dels llibres publicats per Mina com “Les Torres d’Aigua a Terrassa”, dels autors Joan Manel Oller, Francesc J. Suárez i Joaquim Verdaguer, així com “Mina, Aigües de Terrassa” (1842-2017) d’ Ana Fernàndez i “Mina Pública d’Aïgues de Terrassa”, de Pere Pastallé i Miquel Solé.

On i com són?

Plaça del Doctor Robert, anys 1879 i 1919

Aquest plomer de maó vist i cinc trams, està refet en dues fases. El primer, fins al tercer tram, és obra del mestre Joan Baptista Feu i Puig, i consta d’una planta quadrada d’aproximadament d’un metre. La portella és de ferro practicable a peu de carrer i té dos finestrals en cadascun dels pisos. Les obertures són amb arcs de mig punt, una mica ultrapassats i a sota de cadascuna de les finestres dos elements decoratius en forma d'estrella de vuit puntes. Coronada amb cornisa i cúpula semicircular. L'any 1919, l'arquitecte Melcior Vinyals i Muñoz el va escapçar, desaparegué la cúpula i li afegí dues plantes més amb dues finestres més, sobre la primera un plafó de trencadís ceràmic amb “N 6” i la segona amb element decoratiu rectangular ceràmic sobre l'arc. Corona la torre una cornisa volada, coberta a quatre vessants amb teules de color verd i a sobre una cúpula quasi esfèrica recoberta per escames ceràmiques de color groc. Manté l'estil neoàrab amb què va ser dissenyada.

Carrer de Joaquim de Paz, 29, finals del segle XIX

És una torre d'aigua de tres trams, perfectament restaurada, murs arrebossats i de planta quadrada amb coberta plana. Obra atribuïda, pel seu estil decoratiu neoàrab, a l’arquitecte Feu. Presenta una portella de ferro amb arc de mig punt ultrapassat, igual que a la finestra del pis superior. Entremig hi figura una estrella de vuit puntes i un rètol amb la inscripció “Ramal Segundo”, construïda, per tant, abans de 1877.

Carrer de Sant Genís, 54, any 1882

Aquest repartidor de Feu és de planta quadrada i murs arrebossats, consta de tres trams. Tant la portella metàlica a peu de carrer com la finestra superior presenten arc de mig punt ultrapassat. La coberta es plana amb una finíssima cornisa. La part central està decorada amb una estrella de vuit puntes de maó col·locat en aresta.

Carrer de Sant Quirze, 43, any 1888

Està situada en la confluència dels carrers de Sant Quirze i Topete. És de maó arrebossat i té 88 metres d’alça. Així i tot passa quasi desapercebuda perquè està adossada al costat d’una casa particular i d’un vapor industrial. Feu aplica la mateixa tècnica i es permet algun caprici més com la coberta de teulada que és inclinada i coronada amb un barret o caputxa, que recorda un campanar de torre d’església, així com la finestra, decorada amb arc de mig punt, que està al bell mig de la torre. La torre conserva la portella metàl·lica arran de terra.

Vallhonrat, 2 - Col·legi, 40, darrer terç del segle XIX

És una de les torres més originals de Feu. I aquesta singularitat es troba en la teulada del repartidor d’aigua que es va rematar estèticament amb una bola esfèrica de ceràmica vidriada en color fosc. La tipologia del repartidor segueix el disseny similar d’altres. És una peça amb murs de maó arrebossats, vertical i estreta, adossada a la façana, al costat de cases, i amb finestres coronades amb arc de mig punt.