Pianista i professora de piano, però sobretot una persona molt vinculada a Can Anglada. Com va néixer la idea de crear aquest espai musical al barri?
Per diverses circumstàncies de la vida he acabat fent activisme social i cultural. Tot va començar fa trenta anys, amb una ONG que el meu pare va fundar al barri per distribuir aliments. Era un espai molt viu, vinculat inicialment a l’església evangèlica, però amb un fort component de diàleg i ajuda social. Amb els anys, aquella entitat es va desvincular de l’església, i quan el meu pare ens va deixar, vaig sentir la necessitat de continuar el seu llegat. Fa uns deu o dotze anys vaig pensar que la millor manera de fer-ho era a través de la música, que és el que jo sé fer. Vaig començar donant classes a uns quants nens, amb tres professors i quinze alumnes. Ho feia com a voluntària, compaginant-ho amb la meva feina a l’Agora Sant Cugat International School. No havia planificat res: simplement volia donar una oportunitat musical als nens del barri. Però el projecte va anar creixent i avui som una orquestra amb més de seixanta alumnes i una desena de professors.
Així sorgeix l’Esplai Musical. Quins són els seus objectius principals?
El projecte té tres grans eixos: donar formació musical als infants que no hi poden accedir, difondre la música clàssica i obrir el barri a través d’activitats com el piano al carrer. Volem que els nens visquin la música de manera natural, amb rigor i amb alegria. No es tracta només d’ensenyar notes, sinó d’oferir-los un espai d’aprenentatge i convivència.
I què representa per als infants tenir accés a aquesta formació?
Els dona molt més que coneixements musicals. Treballem valors, convivència i autoestima. Tenim tallers de teatre, un hort urbà on anem a plantar i cantar, i activitats com concursos de dibuix. Sempre dic que “anem a cantar i a plantar”. És una manera de connectar la música amb la vida, amb la natura i amb la comunitat. A més, treballem molt amb el joc i la pràctica. Els nens han de viure la música, no aprendre-la només en teoria. Treballem amb molta diversitat cultural -tenim alumnes d’arreu: Romania, Veneçuela, Colòmbia, Cuba, Itàlia...- i la música és el nostre llenguatge comú.
Quin ambient es respira a l’esplai?
És un ambient preciós. La música i el joc uneixen molt. A més, treballem sempre en català, amb cançons tradicionals com El Rossinyol o El petit vailet, perquè la llengua és part de la integració. Els professors parlen en català i això ajuda que els nens i les famílies se sentin més vinculats a la cultura del país. Però el més important és que aquí es creen vincles: entre els infants, entre les famílies i també entre nosaltres. Fem berenars, fem festa... cada dia és una petita festa. Els nens aprenen música, però també aprenen a conviure, a respectar i a estimar. Hi ha una quota simbòlica que paga qui pot. Les famílies amb més recursos cobreixen, sovint, la plaça d’un altre nen que no pot pagar. Jo continuo aquest esperit. Soc la directora, però també voluntària. Això permet que tot vagi a la formació i al projecte en si.
El 2023 et van reconèixer com a Músic de l’Any i ara ets Terrassenca de l’Any. Com vius aquests reconeixements?
Amb molta il·lusió. Quan treballes des d’un racó com Can Anglada, no t’esperes que algú s’hi fixi. Aquests reconeixements no són tant per a mi com per al projecte: donen visibilitat a la feina que fem i ens donen forces per continuar. Treballar aquí requereix molta energia i constància, i rebre aquest suport moral és molt valuós.
I quan mires enrere, què et passa pel cap?
Que hem fet molt camí, i que ho hem fet bé. Treballem amb perfils familiars diversos, sovint amb dificultats, però en tots aquests anys no hem tingut problemes greus. Hem sabut crear un espai segur, acollidor i estable. M’agrada pensar que estem posant una llavor de futur, i que el millor encara ha de venir.
Com t’imagines l’esplai musical d’aquí a uns anys?
Vull que seguim creixent, tant en qualitat com en nombre d’alumnes. El somni és que aquest model arribi a més barris de Terrassa. Ja ho vam intentar a la Maurina, però la pandèmia ens va frenar. També vull consolidar el projecte de l’Orquestra de Can Anglada. Ja tenim una orquestra infantil, però el pas següent és fer-la créixer, involucrant músics del barri i de fora.
El nostre repte és trencar murs, unir i donar oportunitats reals: que els nens del barri vagin a tocar al centre, i que alumnes d’escoles com la d’Agora Sant Cugat vinguin a tocar aquí. Quan un nen de Can Anglada toca Beethoven i un de Sant Cugat toca al seu costat, desapareixen les diferències. La música ho uneix tot. Per mi, això és el futur.
