Vas tornar uns dies abans de l’acte als Cants per la Llibertat. Com van ser els primers dies a casa? Van ser el que buscava i volia: uns dies per retrobar-me amb la casa, la família i les amistats més properes, separat de l’acte públic al Raval. Quan comences a passar per carreteres per on feia tants anys que no passaves, et va pujant la bilirubina, com diu la cançó.
Vas ser el primer dels tres exiliats a tornar. Ho vau parlar entre vosaltres? Ho vam parlar el 6 d’octubre a Waterloo. Quan vaig aterrar a Brussel·les, el mòbil va començar a vibrar com un desesperat: el jutge Llarena havia aixecat l’ordre de detenció. El president ens va dir que tornéssim cadascú quan volguéssim. Ell tornarà després de les eleccions. Hauria volgut que fos aquí, però entenc l’opció que ha pres. El dia que torni, hi seré.
Als Cants et van mantejar i va sonar l’Estapera, que vas coreografiar tu. Què vas sentir? Va ser molt emotiu. Els que em van aixecar a les espatlles són un grup d’amics que es va formar a Lledoners, perquè anaven cada dia a donar suport als presos. Quan els vaig veure al Raval, ja m’imaginava que m’enlairarien. I l’Estapera sempre m’agrada veure-la.
T’esperaves tanta gent? No. El dimarts a la nit vaig fer córrer que l’endemà vindria, però va córrer com la pólvora, i amb les televisions va venir molta gent de fora de Terrassa. Amb tanta gent no dones l’abast d’abraçar, fer petons i saludar tothom.
També vas veure per primer cop el teu Capgròs. En fotos pensava que no m’hi semblava tant, però em va agradar més en directe. El 2018 en Rull era a la presó i jo a l’exili, i crec que és l’únic any que se n’han fet dos. És un reconeixement popular, un dels homenatges més grans que et pot fer la ciutat. Has pogut passejar per Terrassa? He pogut passar pel parc de Sant Jordi, per la Plaça Vella i pel Raval. Ara em reconeix més gent, i ho porto amb el màxim honor i orgull. No ha canviat tant: canvien rètols de comerços, carrers que abans pujaves i ara baixes, llocs on aparcaves i ara no. Penso que s’està abusant d’allunyar els vehicles, perquè som una ciutat amb un transport públic limitat, i això genera conflicte pels aparcaments. La ciutat està estupenda, com sempre.
Ets un home de cultura popular. Com veus la cultura a la ciutat? Més creativa que mai. La prova és el nivell inimaginable del Ball de Gitanes. Em dol que el Teatre Regina del Social encara no estigui acabat; vol dir que la col·laboració publicoprivada no ha funcionat. Els equipaments escènics són com les biblioteques: si en poses un de ben gestionat i ben dotat, generes nous públics.
Què has trobat més a faltar? De director general ja tenia poc temps. El model de Casa de la Música que vam crear amb Vesc, la meva empresa: formació, integració i participació. Vaig deixar Vesc i se’n va fer càrrec una associació, i em fa feliç, confirma que no ets imprescindible: pots engegar un projecte, deixar-lo i que tingui vida pròpia.
Critiques l’excés de burocràcia a Catalunya. Vaig trigar dos anys a tenir permís per posar plaques solars a casa.
Durant l’exili has perdut els pares. Com ho has viscut a distància? Les morts són els moments en què et sents més emprenyat. Del meu pare em vaig poder acomiadar pocs dies abans. La meva mare tenia una malaltia degenerativa, i amb que em veiés en una pantalla ja estava contenta. El dia que la van enterrar, en plena covid, va ser el primer dia que deixaven entrar tres persones al cementiri, i la van acompanyar les meves tres germanes.
També has vist néixer una neta. Ara hi podràs passar més temps? No ho sé, estic bastant ocupat. La família m’ha donat molt de suport, i a la Catalunya Nord ens hem vist molt. Estem més units que mai.
- Lluís Puig, exconseller de Cultura i diputat de Junts, durant l’entrevista
- Alberto Tallón
Has dit que la Catalunya Nord ha estat un bàlsam. Hi he descobert un país fantàstic, on podia viure en català. Allà estava refugiat d’Espanya, però gairebé no estava exiliat.
Te n’has penedit mai? Vas ser conseller només uns mesos. Ni me’n penso penedir. Ha estat una experiència indescriptible. Abans de ser conseller, ja portava sis anys al Govern com a director general, i sabia quin compromís hi havia. La fidelitat al president sempre ha estat molt important per a mi, i amb Puigdemont l’he mantinguda fins que he tornat. Ara ens queda l’amistat i el respecte.
El Suprem encara ha de tancar la teva causa i resoldre el recurs del cas Sixena. Et preocupa? No, perquè no tenen cap altra opció que aplicar l’amnistia, encara que els faci mal l’estómac. I pel cas Sixena el TSJC em va absoldre amb una sentència impecable: tard o d’hora arxivaran el recurs.
El president Illa no era al ple el dia que vas tornar al Parlament. Et va saber greu? Sí, però no té més transcendència. Sé que era al seu despatx, no soc ningú per dir quina feina tenia.
Al Parlament també vas dir que res no acaba avui. La judicatura ha perdut, però en 9 anys el govern espanyol no ha fet res per millorar la relació entre Catalunya i Espanya, i som al mateix lloc que el 27 d’octubre del 2017. Crec que l’única solució és la independència.
Esgotaràs la legislatura? Et veuries en una llista a les municipals? Espero complir la legislatura. A les municipals no crec: el món de la cultura em reclama i ja tinc l’agenda plena.
Es va dir que l’alcalde t’havia ofert una recepció i sortir al balcó. Em van proposar anar al despatx, però arribava just per als Cants. Allò del balcó no se’m va dir mai. Li vaig dir que el dia que vulgui vinc. En 9 anys, han tingut temps de sobres. No ho critico ni em queixo.
El 18 d’octubre vas fer 67 anys. Sí, vaig marxar amb 58 acabats de fer i he tornat amb 67.
