L'activista Martín Pretel és un dels 31 testimonis que recull la Fundació Andreu Nin al llibre i documental “La memòria recent”, que explica la repressió durant el franquisme i la transició, i les similituds que es poden trobar amb l’actualitat.
Vist el resultat del llibre, què en destacaria?
Que els 31 testimonis que recull el llibre compartim una mateixa experiència: la lluita antifranquista, revolucionària i per la democràcia, però no una democràcia pactada amb el règim, sinó una ruptura real. Volíem que la caiguda de la dictadura fos l’inici d’una revolució obrera. El llibre posa veu a una generació nascuda entre els anys 1943 i 1950, que va créixer en plena dictadura i va fer de la lluita social la seva manera de viure. Per a les noves generacions és important conèixer aquell esperit de resistència, la clandestinitat i el compromís que hi havia darrere de cada acció.
Vostè va tenir un paper destacat en el moviment sindical. Quins records en conserva amb més emoció?
Vaig arribar a Terrassa amb la meva família l’any 1961, procedents d’Andalusia. Tenia 14 anys quan vaig començar a treballar al Turu, una empresa del sector de la fleca. Allà vaig descobrir el món obrer i, molt jove, em vaig integrar en una comissió obrera clandestina. Aquella experiència em va donar consciència de classe i em va marcar per sempre. Des de llavors, tota la meva vida ha estat vinculada a la lluita sindical, també de Comissions Obreres. També vaig formar part del sector crític dins del sindicat, que defensava una línia més combativa i de classe, en desacord amb algunes dinàmiques burocràtiques. Ha estat, sens dubte, la meva experiència més important. La lluita era constant: per les condicions laborals, per la llibertat sindical i, en definitiva, per posar fi a la dictadura.
Aquesta activitat li va comportar problemes amb la justícia franquista?
Sí. Després del Turu vaig treballar a l’empresa Algris, una multinacional francesa. Militava al Partit Obrer Revolucionari d’Espanya, i durant el procés de detenció de Camacho i altres companys de Comissions Obreres vam repartir fulls als barris. Em van detenir mentre els repartia. Vaig patir maltractaments i tortures. Va ser una experiència molt dura, però també vaig sentir molta solidaritat: els companys i companyes de la fàbrica van organitzar una col·lecta per demanar la meva llibertat. Finalment, no vaig entrar a la presó, tot i que m’enfrontava a tres anys i un dia de presó per “propaganda i agitació”, l’amnistia política i laboral va arribar abans del judici.
Com recorda el temps de la Transició?
La Transició va ser, en bona part, una maniobra pactada. El dictador va morir al llit, però la dictadura es va camuflar. L’aparell franquista —policia, exèrcit, jutges— va continuar intacte. Per a molts de nosaltres va ser una decepció: la democràcia no va arribar tan lluny com esperàvem.
Terrassa era un dels focus d’aquella lluita. Com la recorda?
Sí, i tant. Terrassa era coneguda com la Roja. Hi havia una gran força obrera i una mobilització constant. S’hi van viure lluites molt importants, com la vaga de l’AEG el 1969, que va durar setmanes, amb moltes detencions i acomiadaments. Però va ser un símbol de resistència i d’organització. Les fàbriques terrassenques eren un referent per al moviment obrer català i estatal. En aquells anys hi havia comunistes, anarquistes... una gran diversitat política però amb un objectiu comú: fer front al franquisme i a la repressió.
I com veu el present, amb l’auge dels moviments d’extrema dreta?
És preocupant, perquè el feixisme mai no desapareix del tot. Qui hi ha darrere, històricament, del feixisme? La burgesia i el capital. El seu objectiu és dividir la classe treballadora i enfrontar-la, per poder explotar millor. Quan es culpa la immigració dels problemes socials o es promou el racisme als barris, qui se’n beneficia? El poder econòmic i polític que vol mantenir els seus privilegis. El feixisme d’avui té noves formes, però el fons és el mateix: negar drets, fomentar l’odi i la repressió. Ho veiem arreu, també a Palestina, amb governs que actuen impunement sota lògiques feixistes.
Quin missatge enviaria als joves que, potser sense saber-ho, s’apropen a aquests discursos?
Els diria que cal aprendre del passat per no repetir els mateixos errors. A les escoles i instituts no s’explica prou què va ser la dictadura franquista ni què va significar el feixisme. I això és un error greu. Els joves han de buscar informació, llegir, escoltar testimonis i participar en moviments socials. No s’han de deixar enganyar per les xarxes, per les mentides o les “fake news”. Han d’organitzar-se: en associacions, sindicats, moviments estudiantils o col·lectius populars. La millor manera de combatre el feixisme és la mobilització social, la solidaritat i la memòria. Conèixer la història ens fa més lliures i ens ajuda a defensar els drets de tothom: de les dones, de la comunitat LGTBIQ+, dels immigrants, de la classe treballadora... Per això és tan important mantenir viva la memòria democràtica.
