Nascuda i criada a Ullastrell i resident a Terrassa, Noelia Fernández (21 anys), i estudiant de l'escola Joviat Culinary, s’ha convertit en la millor xef jove de Catalunya després d’imposar-se al Concurs de Cuina Jove celebrat a Sant Pol de Mar. Ho ha fet amb una reinterpretació de la perdiu amb col a la catalana que combina tècnica, memòria i identitat. El premi li obre les portes de l’European Young Chef Award, on representarà Catalunya. Però darrere del reconeixement hi ha una història de vocació descoberta, exigència i arrels.
D’on et neix la passió per la cuina?
Neix del meu avi, que ho he viscut sempre a casa. A casa sempre dic que he menjat molt bé, no només pel meu avi, sinó per la meva mare i la meva àvia. Els plats de cada dia els fan molt bé. Llavors sempre m'he fixat en això: anar a casa d'amics i, no dinar malament, òbviament, però a casa meva dinar millor. I sempre em preguntava el perquè, m'ho qüestionava una miqueta.
A més a més, a casa teníem un hort que anava per temporada, teníem gallines i arbres. He viscut el producte molt de prop i m'ho ha ensenyat el meu avi: a respectar-lo, a saber que s'ha de collir i plantar en un moment determinat. Era una cosa que jo tenia en el meu dia a dia i no ho veia. Alimentar-nos és bàsic, però si t'alimentes bé i ho saps cuinar bé, encara millor.
Quan comences a cuinar?
Els meus avis tenien un restaurant familiar, que jo mai hi he estat perquè van tancar, però a casa sempre hem parlat de restaurants. Una anècdota que sempre explico és que, quan anava a un restaurant amb el meu germà, normalment ens oferien patates fregides i pollastre arrebossat, però nosaltres demanàvem peix fregit o sardines amb salsa verda; un nen no és habitual que demani això.
De petita em ficava a la cuina sense adonar-me del que feia. Després, quan era més gran, els meus pares tenien torns de feina diferents i moltes nits estava sola amb el meu germà. Ens havíem de buscar una miqueta la vida: era obrir la nevera i a veure què faig avui. No era crear plats espectaculars, però sí despertar la curiositat i perdre la por a cuinar. Són coses que avui les penso i dic: "Això em defineix com soc avui".
Quan decideixes fer el pas per a formar-te en cuina?
Vaig fer l'ESO i després el batxillerat d'escèniques a Viladecavalls, però vaig acabar i vaig dir: "Això m'omple, però no per dedicar-m'hi cada dia". Llavors vaig fer una reflexió molt simple: què faig en el meu dia a dia que realment m’agrada i en què em veig? I la resposta era cuinar. Perquè és una cosa que faig sí o sí, perquè m’he d’alimentar. I vaig pensar: si puc aprendre a fer-ho millor, millor per mi.
Va començar gairebé com un hobby, sense la idea clara que fos el meu ofici. Però al cap de dues setmanes a l’escola, entrant a les cuines i veient com es treballa, em va apassionar. Vaig dir: "He de tirar cap aquí".
Què et dona la cuina que no trobaves en altres àmbits?
Sobretot confiança en mi mateixa. Jo mai havia destacat especialment en res: ni en assignatures, ni en educació física... No era de sobresortir. I de cop em trobo en un entorn on, sense ser la millor, sento que estic fent bé les coses. La cuina et demana controlar moltes coses alhora, i això a mi m’encaixa molt. I el fet de sentir-me segura fent alguna cosa és el que em va enganxar.
També soc una persona que treballa millor sota pressió. A mi m’agrada la tensió, m’activa. Entenc que hi ha gent que prefereix entorns més tranquils, però a mi la cuina m’encaixa per això.
Com arriba l’oportunitat de participar en el concurs?
M'ho van proposar els professors. Ells es reuneixen i voten qui volen que defensi l'escola. És un concurs que costa molt que guanyem, perquè la Joviat està molt ben reconeguda, però en els concursos hi ha com una rivalitat tipus "Barça-Madrid" amb les altres escoles. Ens tenen respecte perquè formen cuiners molt bons. El fet de no haver-lo guanyat gairebé mai em motivava encara més per anar a representar Catalunya a Europa. No era només guanyar un títol, era portar la nostra cultura a Europa.
- Noelia Fernández, guanyadora del Premi Absolut i el Premi Catalan Food al Concurs de Cuina Jove
- Alberto Tallón
Anaves confiada de guanyar?
Si dic que sí, quedo de creguda! Però jo sabia que el meu procés de dos mesos de preparació havia sigut tranquil. Havia d'entendre què volia fer i per què. Em van dir que era molt important l'storytelling. Jo vaig portar unes perdius amb col a la catalana, un plat que no havia fet mai. Els requisits eren treballar amb productes a 50 quilòmetres a la rodona de l'escola o d'on soc. No tinc mar, però tinc hort i bosc. Tothom feia el típic mar i muntanya, jo vaig dir: "Doncs tiro per l'hort i la caça", amb la perdiu i la col. Un animal de caça és una carn dura, a la gent li fa angúnia, però representa la cultura catalana. És el que jo he vist sempre a casa. He plantat cols, les he collit i he vist el meu avi fer trinxat sempre.
Vaig ser molt exigent. No volia que els professors em diguessin que "està bé". Jo volia la perfecció cada dia. És molt frustrant estar dos mesos fent el mateix i dir: "Avui he de tornar a fer perdius". Però al final em vaig motivar molt. Fins l'última setmana no vaig estar contenta amb el resultat.
I quan et diuen que ets guanyadora, què et passa pel cap?
Van ser moments complicats perquè no depenien de mi. Em vaig trobar amb alguna circumstància complicada, però ho vaig treure endavant. Quan van començar a donar els premis, em van donar el de "Millor presentació". Jo estava contenta, però no era el premi que volia. Llavors, quan anava a seure, van dir: "Qui representarà Catalunya al Young Chef... Perdius!". No m'ho podia creure. I al moment tornen a dir: "I el Premi Absolut... un altre cop perdius!". Tothom va fer "uau!".
Vaig xerrar amb el jurat i em van dir que ho havien tingut claríssim. Em van dir que "era un plat excel·lent". Per mi, que una persona amb dues estrelles em digui això, vol dir que la meva feina ja l'he fet. Recordo que va ser un dia feliç, tot i que estava una mica dissociada perquè mai he destacat en res. Dir-li a la meva nòvia i a la família que soc la campiona de Catalunya i que represento la cuina catalana a Europa és molt fort.
Tens algun altre plat que sigui com el teu segell propi?
No. Sempre em pregunten el plat preferit per a cuinar i no en tinc. Hi ha dos moments que m'han marcat: un, quan vaig fer unes llenties a classe i un professor de 32 anys em va dir: "Què bé menjaran els teus fills". Això m'omple com a persona. I l'altre és el trinxat del meu avi. L'olor de la col bullint, que fa molta pudor i a ningú li agrada, a mi em fa saber qui soc i d'on vinc. Avui dia el meu avi no hi és, me'l fa la meva mare i em segueix emocionant. És patata, és col, són productes humils de l'hort. No és una bona carn, que és molt fàcil destacar-hi; si destaques amb una col, té més valor. Arribar a casa i sentir l'olor del trinxat és una cosa molt propera a qui soc. Però plat meu, no; mai estic satisfeta amb el que faig.
I amb algun d'aquests plats t'has plantejat incorporar tocs terrassencs?
Jo he nascut a Terrassa, però he viscut tota la vida a Ullastrell. Al concurs vaig portar "el bosc d'Ullastrell". Vaig anar divendres a passejar pel poble i vaig collir flors, plantes i una olivera caiguda pel vent per fer la base del plat. Volia que el jurat sentís el que jo sento a casa. Em van felicitar perquè el plat explicava una història de veritat. Sobre Terrassa, volia incorporar la botifarra terregada des d'un principi, però és un gust molt fort i no em lligava amb la perdiu. A la meva cuina hi serà sempre, com la mongeta del ganxet o l'oli d'Ullastrell, que és la definició de qui som. Però a vegades volem posar massa coses i "menys és més", que diuen.
Com afrontes el repte de representar Catalunya al campionat europeu?
Amb moltíssimes ganes. És al novembre a Malta, i sort que falta temps perquè ho he de defensar en anglès. El parlo, però no el domino. M'agradaria transmetre el mateix que vaig transmetre durant el primer concurs, la mateixa naturalitat. Per això la meva parella, que en sap molt, m'ajuda i anem parlant cada dia en anglès. Vull estar segura en tots els àmbits, igual que amb els "timings" de la cuina. Tota la classe vol venir a Malta a veure si guanyo. Ser la millor cuinera jove d'Europa el 2026... no m'entra al cap. Soc una persona de poble, de casa.
Quins competidors et preocupen més? Itàlia, potser Grècia?
França, per la seva gastronomia, òbviament. Tenen coses que admiro un munt. La "nouvelle cousine" és un moviment molt important de cuina. Itàlia també té un producte increïble.
Mirant cap al futur, quin altre somni et queda per complir?
Em preocupa molt el tema dels foodies i els instagramers. Els cuiners estem una mica cabrejats quan es diu que és "cuina catalana" a coses que no ho són. Jo puc anar a un restaurant i que em serveixin un tàrtar de salmó, però això no és cuina catalana encara que t'ho serveixin aquí. Ara estic ficant-me una miqueta a les xarxes socials amb un compte de gastronomia per posar consciència. Em fa una mica de pal, prefereixo cuinar, però avui dia les xarxes són una bomba i, si les sé aprofitar, em poden donar avantatge per al dia de demà obrir el meu restaurant.
També penso que la gastronomia està molt avançada i a vegades sembla que ja està tot inventat. Però això no em desmotiva, al contrari, em motiva a buscar el meu lloc. M’agradaria poder aportar alguna cosa pròpia, encara que sigui petita.
I el somni d’obrir un restaurant?
Hi és, però també soc realista. És molt complicat avui en dia, econòmicament. Per això també em plantejo treballar les xarxes socials, no tant per la fama, sinó com una eina que em pugui ajudar en el futur. Jo el que vull és cuinar. I si això m’ajuda a fer-ho possible, benvingut sigui.
El que em motiva és estar a la mateixa taula dels grans xefs dels quals n’aprenc, ser a la Guia Michelin... És complicat, perquè la gastronomia està molt pornografiada avui dia, però és un somni de persona jove que somia.
