Al quinto de Nadal es guanya sense picar: "Els diners són el menys important"

Aquest cap de setmana no convidava gaire a sortir de casa. El fred havia donat per finalitzada la treva que va donar dijous i divendres i els núvols de pluja van pintar de gris el dia. Tot i això, a un racó de la ciutat, a El Social, hi havia gent valenta que, tot i les condicions climàtiques poc favorables, s'hi va acostar a fer unes partides al quinto de Nadal i posar-li així color al vespre.

Si al carrer queia pluja constant d'aigua freda, dins d'El Social et rebia una intensa calamarsa de guixes. Algú havia picat i això va desencadenar la típica guerra en la qual s'utilitza aquest llegum com a arma llancívola. Després d'esquivar tots els projectils possibles, és el torn de seure a una taula, una tasca que pot arribar a ser encara més difícil que no trobar-se cap guixa perduda entre la roba en arribar a casa després d'una intensa sessió de quinto. El Social és segurament el punt de la ciutat més emblemàtic per jugar a aquest joc d'atzar que és tan popular a Terrassa, per això sol estar ple de gom a gom.

Una vegada aconseguit un lloc i pagada la corresponent taxa per tenir dret a jugar, es fa un ràpid escaneig de la carta i s'inicia la ronda. El lloro comença la seva cantarella bromista i els jugadors responen igual d'enginyosament alhora que posen les guixes a les caselles corresponents. Sembla que no, però el quinto requereix un nivell de concentració màxim, ja que entre la velocitat a la qual es canten els números, les dites populars que tenen alguns d'ells i els crits ocasionals que fa el públic demanant-li coses al lloro fa que tot plegat sigui fàcil perdre's la xifra que justament podria atorgar la victòria.

Després de diversos "pelats", "iuuuns" i altres nombres amb un rodolí més o menys vulgar, van sonar uns poderosos cops sobre una de les taules del local. Algú havia picat i, després de la rutinària llançada de guixes i la posterior comprovació del resultat, se li va transferir el pot acumulat de la ronda. "No ho hauria aconseguit sense l'ajuda del meu amic", va destacar l'Esther Miranda, la guanyadora. Ella era de Manresa i aquella era la seva segona partida de quinto de la seva vida, per tant, encara no estava familiaritzada amb la nomenclatura típica d'algunes xifres. En Miquel Hernández va ser el seu guia entre dites que alhora són divertides i confoses. "Ja ha picat més ella que jo en cinc anys que porto sense fallar al quinto", va riure Hernández.

Detectar els novells no és gaire complicat: només cal aixecar el cap enmig d'una ronda i fixar-se en la resta de caps que no estan ajupits mirant la carta. En alguns ulls es podia veure la típica interrogació de "què és el que ha dit?" o "què significa 'tere-rere-retze'?", en altres hi havia una gran ansietat per trobar un nombre amagat entre les 90 xifres de la carta, i en uns pocs es podia observar la resignació d'aquell qui sap que ja no té res a fer per triomfar i prefereix donar un glop a la seva beguda. Amb tot, a mesura que s'anaven succeint les rondes, els dubtes anaven desapareixent, l'ansietat es transformà en confiança i el fatalisme en ganes de continuar jugant.

Perquè el quinto de Nadal més que un joc, és un encanteri que absorbeix els seus participants i els transporta a un univers on l'única preocupació que tenen és passar-s'ho bé tapant nombres d'una cartilla amb uns llegums seques. Aquest encanteri té efecte sobre totes les generacions de jugadors, siguin joves, no tan joves o grans. Al costat dels dos anteriors testimonis hi havia la família Ferran gairebé al complet. Tres generacions participant alhora en aquest joc tradicional nadalenc. "Fem competicions entre avis, pares i fills a veure qui pica més", va explicar en Marc Camacho Ferran, el fill gran de la família. La seva mare, la Rosa Ferran, és una veritable experta i, de fet, és la que va introduir la família a aquesta activitat. "Sempre m'han agradat aquests jocs i he acabat arrossegant tothom", ha afirmat, i ha afegit que, al cap i a la fi, "els diners són el menys important" al quinto i que el que ho fa tan captivador és "l'ambient magnífic" que sempre es troba quan entra a algun lloc on s'hi juga.

En efecte, és difícil trobar una cara seriosa en un quinto de Nadal. Si no és l'emoció i la tensió d'estar a punt de picar, els somriures es generen gràcies a les bromes del lloro i, si no, pel simple fet d'estar compartint un moment en comunitat i germanor. És igual que el dia tingui un filtre gris o que la vida no sigui tan fàcil com es voldria, el cas és que al quinto sempre es guanya, es piqui a la taula o no.