El record del meu primer contacte amb un llibre està estretament lligat amb l’escola. A Cultura Pràctica tenia una mestra, la senyoreta González, que disposava d’una magnífica biblioteca de novel·la infantil i juvenil. Va convidar una colla de nens a anar-hi a cercar llibres. Jo em vaig endur (i encara és a casa) “Los Cinco en el páramo misterioso” (Five go to mystery moor, 1954). Amb aquell llibre, que tenia i encara té el llom esberlat, vaig descobrir, igual que tants i tants nens i nenes, la màgia de la literatura. De la mà de l’escriptora anglesa Enid Blyton (1897-1968). A aquell llibre el van seguir tots els altres de la col·lecció. En les set dècades posteriors, diverses generacions han quedat atrapades per la màgia d’aquelles històries, que van ser la porta d’entrada a la passió per la literatura.
Recordo anar amb la mare de peregrinació a cal Grau, la desapareguda botiga del carrer dels Gavatxons, a buscar nous títols. Primer de la sèrie “Los Cinco” i més endavant d’”Alfred Hitchcock y los tres investigadores”. Ja no queden llibreries com aquella. De fet, no era ben bé una llibreria, sinó una mena de santuari dels llibres oblidats, a l’estil de la majestuosa biblioteca que retrata Carlos Ruiz Zafón a “La sombra del viento”, que s’acaba de reeditar a la recerca dels lectors més joves. El vell senyor Grau et guiava amb diligència pel laberint de llibres apilats fins a trobar el que buscaves. L’olor del paper i la semifoscor de l’espai convertien la tria en un ritual màgic, d’una efervescència inexplicable.
De fet, l’acte de la lectura començava allí, en la tria de la novel·la. Si quan planifiques un viatge ja l’estàs començant, amb la lectura passa quelcom semblant. A la dècada dels 80 del segle passat no hi havia xarxes socials, ni internet ni mòbils. No teníem milers de pel·lícules i sèries a un cop de comandament. Llegir era el refugi perfecte, el lloc on descobrir mons fantàstics. Mai no he tornat a gaudir d’un llibre com llavors.
