Tot Roba, botiga de barri: "M’agradaria jubilar-me, però no puc tancar la porta"

Al carrer de Galileu, 212, un rètol històric amb una característica lletra “O” dona la benvinguda als vianants. És el Tot Roba, un establiment emblemàtic de Ca n’Aurell dedicat a la venda de teixits per a la llar. Darrere el taulell trobem en Ferran Priego Caballero, qui, amb 73 anys i tota una vida dedicada al comerç de proximitat, continua obrint la persiana de dilluns a dissabte mogut per una premissa innegociable: l’amor pel tracte humà i la complicitat amb els seus clients.

L’idil·li d’en Ferran amb la venda va començar molt aviat. Amb només 14 anys va aterrar als frànkfurts Casa Vallès, al carrer dels Gavatxons, i als 18 ja gestionava dues parades diàries —un celler i una llibreria— en un mercadal situat al costat de la parròquia de la Sagrada Família. El salt definitiu el va fer el 3 de març de 1986, quan va inaugurar el Tot Roba en un petit local de 20 metres quadrats a la Maurina, concretament a la cantonada de Pep Ventura amb Santa Maria Mazzarello. L’any 2007, buscant més amplitud per exposar el gènere, es va traslladar a l’espai actual de 80 metres quadrats a Ca n’Aurell.

L’establiment s’ha mantingut fidel al teixit de qualitat, allunyat de les importacions barates. Mantes, nòrdics, edredons, draps de cuina o tovalloles s’acumulen en les estanteries. Antigament, la botiga funcionava amb el sistema del “ditero”, basat en la confiança mútua. “Si no portaven diners, no passava res. M’ho apuntava i cada setmana venien i pagaven, per exemple, 500 pessetes. Això ho feia amb els clients de confiança”, recorda en Ferran sobre una època que s’ha transformat completament pel pagament amb targeta de crèdit.

Tot i que les grans superfícies, l’actual burocratització digital i les exigències d’Hisenda compliquen el futur del petit comerç de proximitat, en Ferran es resisteix a abaixar la persiana definitivament, malgrat saber que la jubilació total és propera. La botiga, on encara regala caramels, bombons, ampolles d’aigua a l’estiu o paperetes de loteria, és la seva raó de ser. “M’agradaria jubilar-me definitivament, però no puc tancar la porta. La botiga em dona vida”, confessa el propietari. Quan ell plegui, Terrassa perdrà un tros set del seu motor humà.

Com a testimoni d’aquestes dècades d’ofici, afirma categòricament que el Tot Roba “és com un termòmetre de com va la ciutat”. Des del seu mirador analitza amb preocupació el sector actual: “El comerç de proximitat està desapareixent. Cada any tanquen moltes botigues històriques”.