Hi ha obres, i no va per les relacionades amb l’art com l’entenem en forma de pintures o escultures, que el progrés ha apartat de la quotidianitat i ara són simples elements de record d’un passat que mai més tornarà. Algunes són o eren com petites construccions que tenien com a finalitat una funció molt específica i, quan es va acabar la seva condició de necessàries, van passar a la següent fase, la de pures reminiscències de temps pretèrits.
És allò que va passar amb les torres d’aigua que, com descriuen Pere Pastallé i Miquel Solé en un llibre titulat llibre “Mina Pública d’Aigües de Terrassa”, eren “torres d’una mica més d’un metre quadrat de planta i d’alçada variable, però superior a les cases a les quals subministrava, ja que l’aigua hi arribava per la força de la gravetat”. Afegien que “a l’interior hi havia una canonada per la qual l’aigua arribava de manera constant a la part superior de la torre”. A aquesta ciutat encara se’n veuen pels carrers i són en total una bona representació d’aquesta classe de bastiment.
Però n’hi ha una que es perpetua a un indret molt més amagat i en un recinte que es considera com sagrat, el Cementiri Municipal. Envoltada d’arbres i vegetació, aquesta torre sembla un merlet i a punt perquè el sentinella entri de guàrdia per vigilar.
Quan es va construir
Segons el blog de l’enyorat Joaquim Verdaguer, tot té el seu inici l’any 1928, quan es va construir aquest cementiri, obra de l’arquitecte Melcior Viñals. “És totxo vist amb alguns detalls ornamentals. És de planta amb una escala interior que dona accés a una plataforma que rodeja el dipòsit, situada a l’alçada de quatre pisos”, explica. “Té una capacitat de 15 metres cúbics i és una de les torres més singulars de la ciutat”.
