La tragèdia ferroviària d’Urda (Toledo), amb almenys 68 morts en el xoc de dos trens d’alta velocitat, ha tornat a posar el focus en les víctimes i les famílies que hi ha darrere de cada accident. La memòria d’un altre sinistre ferroviari, el del tren de les Planes, continua recuperant-se prop d’un segle després. L’accident, ocorregut l’11 de febrer del 1939, va causar 36 morts i més d’un centenar de ferits, però el dolor i la por de la postguerra van contribuir a silenciar-ne les històries durant dècades. La terrassenca Rosa Massagué (77 anys) ha impulsat i coordinat “L’accident del Tren de les Planes. Memòria de les víctimes d’Ullastrell”, un llibre que posa nom a les persones afectades al poble ullastrellenc i rescata els records de les seves famílies.
Després de l’accident de Toledo, què és el primer que et ve al cap? Que en democràcia un accident com aquest no pot quedar silenciat, com va passar amb el tren de les Planes. La pèrdua sempre és molt difícil d’afrontar. Tanmateix, a diferència del que va passar el 1939, els familiars tenen suport psicològic i poden fer-hi front sense la por que regnava en un país que pocs dies abans encara estava en guerra i on s’acabava d’implantar la dictadura franquista.
Com va néixer el projecte del llibre? La idea va sorgir al club de lectura de la biblioteca d’Ullastrell. Vam llegir “Aprendre a esquivar les bales”, de Xavi Coral, que explica que la seva àvia va viatjar en tren a Barcelona l’11 de febrer del 1939 i en va sortir il·lesa. En comentar-ho, algunes persones del club van explicar que tenien familiars en aquell tren. Una setmana després vam assistir a la presentació d’un llibre sobre la mecànica d’aquest mateix accident, a l’MNACTEC. L’endemà vaig dir que havíem de recuperar la memòria de les víctimes del poble.
Quin ha estat el teu paper i com vau treballar? Jo soc la ideadora. L’Ajuntament d’Ullastrell em va donar suport i vaig buscar persones que poguessin col·laborar. Vam poder recollir testimonis de gent gran i familiars de les víctimes. Les fonts principals han estat dues: el sumari de l’accident i els testimonis familiars. Pere Pastallé, arxiver, va fotocopiar al govern militar el sumari, d’unes 300 o 400 pàgines. És la documentació més fiable, perquè hi consten morts i ferits. També va elaborar un mapa d’Ullastrell on es van situar les víctimes: així vam veure que moltes viatjaven en grups de familiars o veïns.
Què ha estat més difícil de reconstruir? Quan no pots parlar amb testimonis directes, t’has de refiar de la memòria dels altres. Tot el que expliquem és el que ens han transmès els familiars. Sabem que la memòria pot fallar, però és l’única que tenim d’aquestes víctimes. Tampoc sabem si al tren hi viatjava més gent que no va resultar ferida i, per tant, això no apareix enlloc.
- ALBERTO TALLÓN
Quines històries t’han impressionat més? La de Rosa Maria Font, que va perdre una àvia i l’altra va quedar ferida. També la de l’Antonieta, una dona d’Ullastrell que viu a Terrassa i tenia 15 o 16 anys quan va perdre la mare en l’accident. Ara té 100 anys i conserva una memòria molt clara. Un altre cas també ens va sorprendre: vam localitzar la filla d’una dona ferida, però no sabia que la seva mare havia viatjat en aquell tren. No n’havia parlat mai.
L’accident del tren de les Planes va quedar durant dècades envoltat de silenci. La Guerra Civil feia quatre dies que havia acabat a Catalunya i la gent havia patit molt. Hi havia por: els qui estaven a favor del franquisme ho celebraven, però els qui no ho estaven callaven. La prioritat era sobreviure i tirar endavant; no es parlava del passat. El meu pare havia estat a la guerra i mai no li vaig preguntar què havia fet. La meva generació no preguntava; ara són els nets els que volen saber.
Què aporta el llibre que no sabíem? Aporta la memòria del que va passar. S’ha investigat la gran història, però no prou la petita història, la de les víctimes i les seves famílies. D’aquest accident se n’havia parlat molt poc. L’única persona que s’havia dedicat a explicar-ho havia estat Santi Palos, que va publicar un parell de reportatges al Diari de Terrassa fa aproximadament dues dècades.
Terrassa va ser la ciutat més afectada en nombre de víctimes. Com va ser la presentació del passat mes de setembre? A l’acte van aparèixer familiars que encara conservaven records. La família Maurí va explicar que havia perdut tres persones en l’accident; també hi havia la família Morera, el pare de la qual va resultar ferit i va anar coix tota la vida. Després em va trucar una dona gran per dir-me que el seu pare també viatjava al tren i que agraïa que algú en recordés la història. Ara, l’Associació El Llibre de la Vida vol començar a recollir testimonis a Terrassa.
