Xavi Coral recorda l'11-S, 25 anys després: “Amb les xarxes socials, hagués estat molt més difícil d’informar”

Terrassa

El periodista i presentador terrassenc va ser l’encarregat d’explicar a Catalunya, en directe, els atemptats de l’11 de setembre

Publicat el 11 de setembre de 2026 a les 11:00

On et trobaves, i què estaves fent en el moment dels atemptats? 

Estàvem al mig del TN, que havíem començat a les 14.30 hores, i, en un moment donat, per l’orellera, em diuen: “Hi ha un incendi a una de les Torres Bessones de Nova York. Punxem imatge, la comentes una mica, i després continuem amb el Telenotícies”. Vam posar la imatge, només vèiem que sortia fum i, per tant, semblava que hi havia un incendi. A partir de llavors es va anar succeint tot, i no vam parar. De fet, va ser el TN més llarg de la història de TV3: no ens vam aixecar de la taula fins a les 21 hores, quan va començar el TN Vespre. Vam estar tota la tarda sense parar, fent el programa i seguint tot el que passava als Estats Units.

En quin moment vau entendre que no era un incendi?

Primer no se sabia res. Hi havia fum en una de les torres i, per tant, podia ser un incendi. Però en el moment en què explota la segona ja vam veure que allò no era casual. Ja es veia que era premeditat, i ens vam adonar que estàvem parlant d’un atemptat o d’algú que estava fent alguna cosa expressament. El que passa és que encara no s’havien vist les imatges dels avions i no sabíem ben bé què era. 

Com es treballa en una situació així, sense res preparat?

L’adrenalina d’un programa així és bestial. Si haguéssim hagut de fer un programa de sis hores amb preparació, hauríem estat setmanes treballant-lo. Tal com anaven passant les coses, nosaltres les havíem d’anar recollint. Arribava molta informació i passaven moltes coses, per tant, costava una mica organitzar-ho tot bé i no donar la sensació que s’acabava el món. En algun moment, semblava que el cel dels EUA estava ple d’avions que anaven a estavellar-se contra qualsevol lloc. Nosaltres havíem d’intentar baixar els bioritmes, explicar informació contrastada i,  assegurar que no se’ns colés cap notícia que no fos veritat.

 

Com us ho fèieu aleshores per destriar què era cert i què no?

Diria que era més fàcil que ara. En aquella època tenies totes les agències perfectament contrastades, que encara existeixen avui en dia. Eren molt fiables, t’informaven del que passava. També teníem corresponsals sobre el terreny i catalans que eren a Nova York, i ens ho podien explicar. Que no existissin les xarxes socials crec que, d’alguna manera, ens ho facilitava una mica. Si haguessin existit, crec que hauria estat molt més perillós, per com de ràpid funcionen. L’11-S actualment hauria estat molt més difícil d’informar. Hauríem tingut segurament moltes més imatges de gent que gravava, però decidir què era real i què no segurament hauria costat més. 

Recordo, precisament, que una agència israeliana va enviar unes imatges d’uns àrabs que deien que a Palestina estaven celebrant que havien caigut les Torres Bessones. Durant un moment vam donar aquelles imatges. Aquella agència fins llavors havia estat fiable, però no sé per què en aquell moment vam decidir que ens volien enganyar. I després, al cap d’una estona, es va comprovar que no i que aquelles imatges corresponien a un casament d’uns palestins en una altra època de l’any. Llavors vam rectificar aquesta informació. Molts mitjans del món la van rectificar, perquè aquelles imatges van córrer molt. 

Emocionalment, et va costar estar en directe?

Quan fem un programa de televisió normalment l’hem preparat abans i, per tant, juguem amb avantatge respecte de l’espectador. En aquest cas, però, estàvem reaccionant de la mateixa manera que l’espectador a casa seva. Ens sorprenien les coses. Recordo, per exemple, quan van enfonsar les torres. Vaig fer una exclamació com si no estigués treballant.Era una impressió molt forta. El moment que vaig trobar més fort, més dolorós d’explicar va ser veure gent que saltava des de pisos molt alts perquè preferia saltar abans que morir cremada. 

Quan vas sortir de plató, vas poder assimilar-ho?

En aquell moment encara no. Estàvem tan centrats en els fets, explicar-ho clar, que s’entengués, que fos ordenat i sense alarmar, que quan vaig sortir encara no era gaire conscient del que havia passat. Després, a casa, amb les revolucions més baixes, sí que em vaig adonar de la importància d’aquella notícia que havíem estat donant. Recordo que vaig tenir la sensació de dir: “Ostres, avui he explicat una notícia d’aquelles que realment canviaran el món”.

Creus que va canviar la manera d’informar sobre catàstrofes?

El que no és normal és que hi hagi tantes càmeres retransmetent en directe. A diferència de moltes altres coses que han passat al món, de molts atemptats que hi ha hagut en altres llocs, que fos en directe, que tot el món ho estigués veient en directe, és el que li va donar una dimensió diferent. Suposo que podríem dir que va ser la primera vegada que passava una cosa així i que tots vam aprendre de com fer-ho. No sé si va canviar la manera d’explicar, però crec que els mitjans de comunicació poques vegades viuran una cosa com aquella.

25 anys després, què és el que no se t’ha oblidat mai d’aquell dia?

Estàvem allà, molt concentrats amb el que explicàvem. Evidentment, t’adonaves de la dimensió d’allò, però en aquell moment no podies entendre com canviaria el món. Estaves centrat a explicar-ho. Hi va haver molts moments. Aquest moment de la gent que saltava, per mi, em va tocar molt. I després el moment que s’enfonsen les dues torres. És que, clar, era impensable. Jo havia estat a Nova York quan hi havia les torres, havia pujat dalt d’aquestes torres. Eren dos edificis espectaculars, que ningú no podia imaginar que allò pogués passar i que aquelles dues gegants poguessin ensorrar-se.

Hi va haver molts moments en què tenies la sensació que s’estava acabant el món. Era també l’angoixa de dir: “Som tan vulnerables”. En realitat, ni els EUA, ni la ciutat més potent del món i més cosmopolita, ni els dos edificis més espectaculars que hi havia en aquell moment al món es podien salvar que algun boig decidís tirar-los a terra.

Escull Diari de Terrassa com la teva font preferida de Google