El sentinel·la espontani que no dorm ni de dia ni de nit

Zona de pas de vianants que bull a les hores punta i que es calma a mesura que els establiments van tancant les portes, el Raval de Montserrat no només és l’enclavament on podem contemplar la bellesa de la façana de l’Ajuntament de la ciutat. Representa molt per a molts. Molt més. A tocar del Mercat de la Independència i germà del carrer de Sant Pere, símbol indiscutible del Centre de Terrassa, uneix tota una sèrie de camins que condueixen a mil i un destins que mai s’acaben de passar. [bafg id="391242"] Arxiu Municipal i Rafael Aróztegui Hi passa, amb parsimònia però amb majestuositat, la parella d’avis, agafats de la mà i amb l’objectiu de comprar aquell formatge tan bo de la tenda de sempre. Hi passa també, la classe de P5 d’una escola, que va de visites i avui no fa classes, fet que fa que els infants, molt esverats, siguin observadors implacables de tot el que veuen. Hi van els que protesten perquè no els hi fas cas i que volen que l’alcalde els escolti. I també fan estada els de la cultura popular, els que aixequen construccions de carn i os, els que piquen bastons o els que treuen foc, però no es cremen. No gaire lluny d’un altre mite de tot el mostrari de carrers o similars de Terrassa, la Plaça Vella, el Raval no dorm ni de dia ni de nit. Vetlla per tots nosaltres, com si fos un sentinel·la espontani.