Façanes amb pocs canvis i molt poc rellevants

Convindrem que la façana de l’Hospital de Sant Llàtzer, en la imatge de 1990, sembla ben bé procedent d’una pel·lícula d’aquelles que en la meva joventut definíem com una “espanyolada”. És a dir, una classe de film que estava catalogat de poca qualitat artística, amb actors que semblaven molt dolents, però que el temps evidenciaria que el que eren dolentes, en realitat, eren les produccions. [bafg id="405887"] Fotos: Arxiu Diari de Terrassa i Nebridi Aróztegui La presència d’un Seat 600 a la fotografia antiga és que em transporta a aquests llargmetratges on apareixien els de sempre, Alfredo Landa, José Luis López Vázquez, Alberto Closas o l’inefable José Sazatornil, amb actrius com Florinda Chico, Gracita Morales, Chus Lampreave o la incombustible Rafaela Aparicio. Eren altres temps i altres maneres de fer cinema. Si ens fixem ara en la fotografia actual, feta fa gens, comprovarem que la façana no ha sofert canvia molt rellevants excepte, especialment, la remodelació de l’entrada a l’edifici. Els cotxes ja no aparquen a la porta, aprofitant qualsevol racó o escletxa i, la cartelleria dels noranta, tan evident a la imatge del passat, ha desaparegut. En aquestes coses, com en moltes de la vida quotidiana, l’evolució es fa evident i la cartelleria dels nostres dies no té a veure amb la que lluïa llavors.