Del temps que no frena mai i de persones valuoses

Hem d’admetre que hi ha poc a dir si ens basem en diferències. Les dues fotografies, la de l’any 1994 i la de 2022, feta de fa no res, semblen gairebé calcades. Alguns detalls, minsos, i poca cosa més, a part que una imatge és en color i l’altra no. No sempre el temps passa factura, com agrada dir, o altres dites, com aquella que avisa que “el temps perdut mai més torna” o l’altra, la que ens recorda que “el temps és or”, atribuïda a Benjamin Franklin i que reflecteix la realitat de les persones quan van madurant i s’encaminen sense fre a la vellesa. [bafg id="418385"] Fotos: Arxiu Diari de Terrassa i Alberto Tallón  No es pot estar més d’acord, el temps més que or, ho és tot. De petit, el temps passa de forma feixuga i no hi ha manera que arribi Nadal o, més tard, l’estiu. Quan ja van pensant els anys, la persona s’adona que ha perdut molt temps i que se li escapa de les mans. Serà millor fugir d’aquests pensaments i acceptar el que toca viure. Aquest centre cívic, el de Ca n’Anglada, porta el nom de Montserrat Roig, escriptora i periodista que va morir encara molt jove, que també dona nom a un institut de la ciutat. Si et posen el nom a una entitat, és tot un honor. Si en posen dos, ja és tota una declaració d’admiració universal. La moralitat de la història d’avui, en definitiva, és que sempre marxen els més valuosos i que el temps s’administra fatalment. En general, no en sabem.