De la mecànica a un tast semblant a la natura

Encara que les imatges d’aquesta edició estiguin ubicades al Parc dels Catalans o a la Rambla d’Ègara, la importància radica en un projecte que, llavors, l’any 1991, es va anomenar “Puigcolapi”. A fe de ser sincers, no sabem el motiu d’aquest nom i, tot i que s’ha buscat per aquella gran xarxa que és Google, no s’ha trobat o no s’ha sabut trobar, que a vegades passa (va pels descreguts, que n’hi ha, sí, molts). [bafg id="425049"] Fotos: Arxiu Diari de Terrassa i Alberto Tallón El projecte, si acaba en “colapi”, té a veure, ens hi juguem una bossa de pèsols congelats, amb l’Escola Pia que es veu lleugerament al fons i que, popularment, sempre s’ha conegut com a “Can Colapi”. Manca, doncs, la primera part, però ensuma que qui va idear el projecte, es devia dir Puig de cognom. Si no és així, preguem un aclariment que saciï el nostre desconeixement, per no dir la nostra ignorància. Després de tanta paraula buida i frases més òbvies que una roda de cotxe de color negre, toca centrar la qüestió en les instantànies que toquen. Aquest projecte va donar pas al Parc dels Catalans i la construcció d’una part de la ciutat més moderna, més càlida i acollidora. La via del tren i l’estació a l’aire lliure havia de donar pas a un enclavament per on poder gaudir de tasts de natura, per passejar o descansar. Una zona de lleure que substituís allò tan mecànic i formal.