Quan s’afina la punteria, es fa diana

No sempre s’encerta quan s’intenta clavar el dard a la diana. Ja s’ha parlat en anteriors edicions de la perícia dels fotògrafs per clavar les dues fotografies, la del passat, que en aquesta oportunitat és de 1994, i la d’ara, feta fa poc i menys. En el cas que abordem, però, la punteria és infinita, no per captar el mateix escenari, sinó per altres aspectes que, tot seguit, es desenvoluparan. [bafg id="437504"] Fotos: Arxiu Diari de Terrassa i Nebridi Aróztegui És molt possible que molts lectors, en afrontar aquestes línies, ja saben de què va tot l’assumpte. Silenci, que cadascú ho descobreixi quan pugui o quan sigui. En unes línies, serà el moment de revelar aquesta incògnita pels que no l’han sabut trobar, i, a la vegada, veure un sentit en el titular. Estem a punt. Preparats? Sí? Segur? Algú necessita una mica més de temps? Som-hi, doncs. No esperarem més. No farem propaganda ni es tracta d’un anunci publicitari i res semblant. Però hem d’aplaudir al fotògraf, l’amic Nebridi Aróztegui que, buscant la semblança entre les dues imatges, ho ha clavat més que mai. D’això se’n diu fer diana. En l’afany de trobar que la foto d’ara mostri el mateix paisatge que la més vella, podem contemplar (i aquí arriba la revelació) que els dos cotxes protagonistes de la instantània, són de la mateixa marca (no l’esmentarem) i, a més, del mateix color, blanc. Es pot fer una cosa més perfecta?