Canvi radical i els que no perdonen

Passeig de Joan Miró (1989-2025)

Ens traslladem en aquesta ocasió al barri del Cementiri Vell per recordar com era el passeig de Joan Miró a 1989, any en què Fabrice Philipot va ser el millor ciclista jove en el Tour de França. Era, no cal mirar gaire estona la imatge més antiga, gairebé un solar asfaltat amb moltes places per poder aparcar i sense edificis pels voltants. És a dir, totalment oposat a tot l’escenari que es pot observar a la instantània més actual. [bafg id="577699"] Fotos: Arxiu Diari de Terrassa i Nebridi Aróztegui Es continua podent aparcar amb moltes places, tot i que no tantes com aquells temps de la instantània més vella. Tot i que la localitat, amb el temps, ha vist com es reduïa l’espai dedicat a aquests menesters, aquí sembla que encara hi ha forats per deixar els vehicles. Segurament, el veïnat que necessita aparcar el seu cotxe, no està d’acord. Perquè, i li deu passar a molta més gent, la sensació de les persones que viuen en una zona concreta sempre és que hi ha menys opcions d’aparcar respecte a altres. Sempre veiem les bondats de les altres zones de la ciutat i els defectes de la que vivim o, si més no, així ho sembla.

Altres serveis

Ara hi ha blocs de pisos, locals comercials i altres serveis, un fet que denota evolució i progrés. O no, perquè és molt probable que hi hagi gent en contra de la remodelació que ens ha conduït a l’estat actual d’aquesta ubicació. En qualsevol decisió o actuació, sembla que sigui necessària l’aparició del que podríem qualificar d’equip contrari, els que mai estan contents o troben pegues arreu. L’equip que no perdona.