Bartomeu Amat explica tot el seu "pelegrinatge"

"En vaig fer una autoedició, de tirada molt curta, només per amics i familiars, però el Josep Maria Font em va convèncer per publicar una segona edició com a llibre de la Fundació Torre del Palau", explica Bartomeu Amat i Armengol (Terrassa, 1933), de "Mirant enrere. Diari d'un llarg pelegrinatge". Sort doncs, d'en Josep Maria Font, perquè les quatre-centes pàgines de memòries d'aquest cooperant internacional i abans nou anys sacerdot (ordenat el 1964 al Camerun!) són una excel·lent aportació a la literatura memorialística terrassenca i fins i tot catalana.

Amat escriu molt bé, i també ha estructurat molt bé, amb apartats temàtics dins de cada capítol, una memòria que comença en el seu "racó més antic", quan el 1938, a 5 anys, "em veig sortint a dalt d'un carro carregat de mobles i de tota mena de trastos camí de Matadepera", i és prodigiós com ha conservat records i impressions de vuitanta anys de vida i anar pel món amb tant detall, i els explica de manera directa i amena.

"Un bon 'nano' acabat"
Tot ho acompanya, a més, amb dades i descripcions dels llocs i dels moments, i per això aquest és també un llibre sobre els països pels quals ha passat el "llarg pelegrinatge" d'Amat, de retrats de les persones que hi ha trobat, i d'història de Terrassa i d'algunes de les seves famílies. Al primer capítol, "Records d'infància i de joventut (1933-1957)", escriu sobre els seus primers anys i de retruc ofereix un testimoni impagable sobre la ciutat de la postguerra, amb l'Escola Pia amb dues categories d'alumnes, els "recomanats" i els "vigilats". I potser ningú ha escrit sobre les intimitats d'un adolescent de llavors com ho fa a "Un bon 'nano' acabat", que justament acaba dient que "des de molt jovenet, he tingut ben clar que la felicitat personal s'obté procurant ajudar els altres, siguin qui siguin, en particular els més necessitats. Com més dones, més reps".