Quan va rebre la notícia que li concedien la Medalla d’Honor, com va reaccionar?
Bé, jo no he tingut res a veure amb això. Van ser els companys de l’Institut d’Estudis Històrics, sobretot el Rafel Aróztegui i el Joaquim Plana, que se’ls hi va posar al cap aquesta idea. Llavors em van trucar, i em van confessar que ja ho havien tirat endavant. Jo ara tinc un problema de pèrdua de memòria, i també de mobilitat física, i em pèrdo en tot. I clar, això representava una gran responsabilitat. Però clar, ja havien avisar a un munt de gent, ja havien iniciat la instància, i l’últim que podia era quedar malament.
Deu haver estat un gran honor...
No sé què dir (molt emocionat). Home, sí. Però no només per mi. Pel meu pare també. Ell tampoc va voler dir que li fessin cap gran homenatge mai. Content. Esperem que tot surti bé.
Pensant en la seva trajectòria, què és el que l’ha mogut més: la curiositat o la passió?
Com bona part de Terrassa, jo venia de família de teixidors. El meu pare va ser comptable d’una empresa i em va passar el pollastre a mi, més tard. I el meu pare em va regalar una col·lecció de monedes. Devia comptar amb algú que vivia al Carib o a alguna de les illes espanyoles. I m’ho va passar. Llavors, vaig estar un temps a veure què em faltava, a veure què hi posava, i casualment vaig saber, que no ho sabia, que els catalans, els catalans de monedes, havien fet la seva pròpia emissió de monedes, símbol de la seva independència. Veient això, em vaig enganxar a la numismàtica catalana com a col·lecció personal. I vaig començar a escriure sobre l’interès de la història local. No em motivava parlar del mateix del que parlava tothom. Llavors vaig veure que col·leccionant trobava i descobria coses noves.
Quin descobriment li ha sorprès més al llarg de tots aquests anys?
Bé, molts temes. La gent no coneix el seu passat o les seves coses. Molta gent em deia: “Ostres! Segur que saps més coses de la meva família, de la meva empresa, dels meus antecedents,... tu que jo”. I em deien que si sapiguessin tan o més que jo, segurament no escriurien. Jo sempre he intentat ser molt autoexigent i rigorós amb la història.
Com ha canviat Terrassa des que vostè era jove fins a l’actualitat?
La veritat és que ha canviat, i tant que ha canviat. Quan jo era un nen, vivíem a la postguerra, eren temps molt difícils. La gent que potser ara es queixa per tot, no sap el que vam passar a la postguerra, amb la cartilla de racionament, que recordo que quan menjàvem llenties, hi havia més pedres que llenties.
Creu que els joves continuen tenint interès per la història local?
Sí, n’estic segur. Segurament per això també m’han anat necessitant . Jo, abans de jubilar-me, ja duia molta formació en història local, indústria, com havia sigut Terrassa abans... Era habitual que hi hagués gent que acudís a l’Arxiu Històric buscant algun arxiu o algun plànol, que eren difícils de trobar. Doncs, llavors, tots venien cap a mi. Està molt bé dir-ho, perquè per a molts era per a algun treball, però d’altres eren professionals. Potser els vaig motivar a ells a fer-ho també.
Després d’una vida posant memòria a la ciutat, aquest reconeixement fa que se’l recordi a vostè també... Com li agradaria que se’l recordés en un futur?
Soc una mica laic i ateu, i crec molt poc en aquestes coses. Amb un record ja és suficient. No he tingut mai queixes pel que he escrit. Suposo que amb autorigor i autoexigència ha estat suficient.
