Humor quotidià amb molta gràcia

Crítica de teatre Actor: Sergio Fernández- El Monaguillo/ Dia 10 de setembre/ La Factoria Cultural de Terrassa Les aparences enganyen. Porta el nom del Monaguillo, però no té res a veure amb el món dels déus i de l’església. Davall d’aquest nom hi ha Sergio Fernández, de Málaga, que és un dels monologuistes apreciats de molts espectadors que segueixen les seves intervencions d’humor a “El Hormiguero”, de Pablo Motos, després de descobrir-lo al Club de Comèdia. L’humorista va presentar el seu show aquest dissabte, a La Factoria Cultural de Terrassa (LaFACT), amb un auditori gairebé ple i entregat al màxim. Al llarg de 80 minuts, va demostrar que la quotidianitat dona per molt i sobretot per riure sense parar, sol, o amb els amics i la família que tens al costat. El Monaguillo va sortir a l’escenari enmig d’aplaudiments, palmes i somriures. Una recepció, doncs, de cinc estrelles que ja avalava la seva estima i èxit. L’artista va trencar de seguida la quarta paret. Va agafar el micro i va baixar al pati de butaques a parlar amb el públic. I, de seguida, se’l va fer seu en general i en particular en conquistar del tot a dos espectadors sèniors, un d’ells una senyora de 91 anys de Rubí que n’era una fan i a qui li va dedicar la funció.

La família

Més de 90... L’edat li va servir d’excusa per bromejar sobre els famosos que busquen parelles molts més joves i es qüestionava amb veu alta si un home que tenia 50 podria aguantar el ritme que portava una jove de 20 anys. I això el va portar a parlar dels fills, de les mares i dels pares; del poder que tenen els nens i adolescents sobre els seus progenitors. Deia que els “reis de la casa” ho són més que mai i que quan diuen una cosa va a missa. Les coses canvien i es va fer inevitable fer les comparacions. Va recordar que en la seva infantesa era totalment a la inversa i eren les mares i els pares els que tenien l’autoritat. I no va faltar la referència als avis, sempre tan condescendents amb els seus néts En aquest va i ve, va rememorar sèries que el tenien enganxat com la de Marco, el nen que busca la mare i va començar a cantar la cançó i el públic si va sumar encantat. La quotidianitat narrada en gràcia, com ho fa el Monaguillo, es pot esprémer de manera infinita i tothom es pot identificar. De les hores de convivència en família també va recórrer a les situacions que provoquen un daltabaix com el soroll d’una aspiradora a tota pastilla quan acabes d’agafar el primer son a les tantes de la matinada. I, a més, l’has agafat deprimit perquè has passat hores en una discoteca sense cap èxit en les noies. “No vaig lligar mai. No sé si em fallava el cos o la cara”, va confessar. Nosaltres tampoc no tenim la resposta. El que sabem de cert és que la capacitat de convertir el no-res en humor, no li falla.