L'estiueig de Guimerà a Matadepera

Gairebé un mes després, el 18 de juliol de 1909, Matadepera es va sumar al cicle d’homenatges a Àngel Guimerà que s’estenien per tot Catalunya. Entre els actes, un gran banquet al seu honor servit per la Fonda Espanya de Terrassa. El poble tenia relació amb el poeta i dramaturg pel fet que hi passava els estius a casa del seu amic i col·laborador Pere Aldavert (Barcelona, 1850-1932). La coneguda com a Casa Aldavert, declarada com a bé patrimonial, està situada al carrer de Sant Joan 28, prop de l’església. L’amistat entre Guimerà i Aldavert va ser íntima i perdurable al llarg de cinquanta anys i van decidir, fins i tot, compartir el lloc de repòs etern en una mateixa tomba al cementiri de Montjuïc. No és estrany, doncs, que el periodista i polític barceloní fos la ploma encarregada d’escriure la biografia del poeta a la revista “La Sembra” en el dia previ a l’homenatge terrassenc. Les dues figures es van conèixer un dia de 1870 en un descans al Teatre Romea de Barcelona. Allí, Aldavert li va demanar a Guimerà que fes arribar uns versos per la revista La Gramalla (òrgan oficial de la Jove Catalunya). Tots dos van encaixar de seguida en professar les seves idees catalanistes i en compartir més iniciatives periodístiques com el setmanari “La Renaixensa”. En el pla més personal, Guimerà va arribar amb la família de Canàries a Barcelona el 1854, quan tenia 7 anys, però amb l’esclat de la còlera, van fugir a El Vendrell per retornar el 1871 a Barcelona, ciutat on moriria. Cap a l’any 1883, en perdre la mare, va ser acollit per la família de Pere Aldavert i va conviure amb ella a Barcelona fins a l’últim dia. El temps establert a Barcelona (més de cinquanta anys) foren els anys d’activitat intensa, de maduresa i projecció en tots els àmbits i en els que es va consagrar la seva carrera literària, intel·lectual i política, i es va convertir en un referent de prestigi de la seva generació.    

“Un poeta passional i constructor de Catalunya”

La premsa de l’època es va bolcar de manera intensa a anunciar i donar cobertura a l’homenatge a Àngel Guimerà del 24 de juny de 1909 a Terrassa. “La Sembra” ho va fer el 23 de juny amb deu pàgines, mentre que “La Comarca del Vallés” el mateix dia va obrir amb una foto del poeta a tota portada i va dedicar cinc pàgines. Posteriorment, “La Sembra”, el 29 de juny, es va fer una mica de ressò, però no gaire en considerar que ja havien passat molts dies. En canvi, “La Comarca del Vallés”, el 25 de juny, va fer una àmplia i llarga crònica dels actes i de l’èxit participatiu. Tot amb lletra i sense cap imatge, propi del moment en premsa escrita. Quina informació van donar? Doncs, a banda de publicar tot el programa d’actes (en català) i convidar a la ciutat, hi van inserir una petita biografia, poemes de Guimerà i articles d’opinió. I, fins i tot, “La Sembra” es va reproduir el discurs de caràcter patriòtic que havia fet Guimerà a l’Assemblea de Terrassa el 26 de maig de 1901 en “defensa d’una Catalunya sobirana, de la llibertat i de la unió de rics i pobres”. El poeta va expressar amb exaltació en aquell manifest personal que valia la pena “morir per Catalunya”. “La Sembra” va ser la publicació que va reunir més articles i tots en la doble mirada d’elogiar la figura literària i catalanista de Guimerà. El seu amic íntim, Pere Aldavert, periodista i polític, el va definir com “un apòstol del despertar polític de Catalunya” i que tenia un caràcter “més bo que el pa”. Per la seva banda, el firmant Juno d’Argos deia que “és un poeta passional, noble, mediterrani, de Catalunya” i que “això causa sancions d’altres artistes intel·lectuals”. El mestre Joan Llongueras, sota el pseudònim de Chiron, el descrivia com “un titànic, impulsiu, afirmant i constructor d’aquesta bella Catalunya”. Un tal F. Mas i Abril manifestava la seva admiració per l’obra de Guimerà mentre que J. Carné i Martí es referia al poeta com un “mestre”. Des de la llarga distància, Paulina Pi de la Serra, en el seu llibre “L’ambient cultural a Terrassa 1877-1977”, rememorava aquell homenatge a Guimerà de 1909 a Terrassa. Deia que “la diada havia estat “exhauridora”. I concloïa que “Guimerà, amb el seu aire absent i la seva mirada vagarívola de miop, estava acostumat als actes multitudinaris -tot Catalunya li’n tributava- i ell n’extreia una extraordinària complaença”.