“Generació Poblat”

L’exposió parla dels marges. I vist la falta de presència de representants de l’Ajuntament, periodistes i “popes” de la cultura local, podríem dir que l’exposició es troba lleugerament al marge. I tu em preguntes que és poesia? I saben que estan una mica al marge, però que tenen uns privilegis que impedeixen que es converteixen en perifèria. No només simbòlicament: Geogràficament també estem al centre. Concretament, al local d’El Corralito, al carreró del Vapor Pickerman (entrant pel carrer Sant Leopold). Divendres inauguraven la mostra “Els marges” i tot d’una de trepitjar la sala ja intuïm que estem davant d’una exposició excepcional. La instal·lació de Gerard Pla dona veu a les persones sense sostre a Terrassa (n’hi ha, tot i que no ens fixem). I ho fa amb uns auriculars, mentre contemples unes poques imatges de Terrassa. La poetessa Irene Parrita participa de dues. En una parla de l’assetjament a les escoles (no tant si l’has patit, sinó per ser-ne conscient que potser també l’has exercit). En l’altra, proposa un joc a l’espectador, convidant-lo a mirar-se en un mirall convex i apreciar la bellesa de la “deformació”. L’artista Cecília Canal Cardús també reflexiona sobre els marges dels cossos; o millor dit, del seu propi cos: ofereix una instal·lació basada en els seus sostens, tot assumint que la força de gravetat (també per les seves mamelles) es tan comuna com respirar. Per part de Clara Peris, mira de trobar els marges del cel, per acabar concloent que només n’hi ha un i està a sota dels seus peus. El fanzín de Nagore Rueda és homenatge als marges d’identitat: la recepta d’un gaspatxo que passa de l’àvia nascuda al sud a la neta ja nascuda al nord. Són algunes de les instal·lacions d’aquesta mostra efímera, massa efímera: Es va pode veure divendres tarda i dissabte matí, però convindria que s’allargués unes setmanes i passés el 20% de la població de Terrassa. Per menys -per molt menys- n’hem fet grans festes, jutipiris i afalagaments. Aquí tenim una generació d’artistes terrassenques, emergents, en la trentena d’edat, no en la perifèria però sí en els marges, i que de la “cambra pròpia” de Virginia Woolf n’ha fet el seu popi poblat.