Va esdevenir un dels mestres de l’informalisme català. Era protesta social simbòlica i estètica subtil. Es deia Daniel Argimon i del 1946 al 1952 va estudiar a Terrassa, on s’exposa una selecció de les seves obres.
L’artista encara era viu (corria l’any 1987) quan Francesc Miralles, crític i historiador de l’art, va deixar escrit: “Sempre, tot és vell i és nou a l’obra de Daniel Argimon”. I afegia que aquest artista havia establert “un joc d’alternances que van des de la protesta social a les subtilitats estètiques, passant sempre per un tracte morós de la matèria”. Antoni Tàpies, Modest Cuixart o Josep Guinovart són assenyalats gairebé sempre com els habitants de l’Olimp informalista català, fins i tot Albert Ràfols-Casamada, Romà Vallès o Joan-Josep Tharrats hi pugen de tant en tant. Però Argimon va ser un dels grans artífexs del moviment i una exposició reivindica el seu pòsit a Amics de les Arts, a la ciutat que va resultar clau en la formació i els primers passos d’aquest artista de la serra suspesa en l’aire, de la bota sobre la que sembla caure una cortina de sang com pluja vermella i lenta.
- "Serra 1977", obra en tècnica mixta sobre tela de Daniel Argimon
La sala Salvador Alavedra acull, fins el 22 d’octubre, 30 obres de Daniel Argimon i Granell (Barcelona, 20 de juny de 1929-21 de novembre de 1996). El títol de la mostra, comissariada per Josep Guindo Soldevila, en deixa clara la intenció: “Daniel Argimon. El gran mestre de l’informalisme català”, si bé després el full de sala el considera “un dels grans mestres” d’aquest moviment abstracte i gestual.
Sigui com sigui, Argimon era allà. Va ser primer a Terrassa, on va arribar el 1946 per començar estudis superiors de perit elèctric a l’Escola Industrial. Va abandonar la carrera el 1952 per dedicar-se a l’art, però aquells estudis van influir en els seus inicis creatius tant com la feina del seu avi matern, que regentava una editorial dedicada a la reproducció d’imatges religioses. Argimon va treballar-hi al departament tècnic, elegint paper i colors, entre el 1952 i el 1956, i aquesta activitat va repercutir en la fase de l’artista com a gravador i litògraf. Alhora, assistia com a alumne lliure a classes nocturnes de dibuix i pintura a l’Escola Massana.
Premi i beques
Es va dedicar a la promoció comercial de gravats editats per una empresa francesa i va obrir un negoci editorial de reproduccions. Conèixer, l’any 1959, Juan Eduardo Cirlot, poeta i crític d’art, va obrir portes a Argimon, qui l’any 1965 va obtenir el premi del Cercle Maillol concedit per l’Institut Français de Barcelona. L’exposició a Amics de les Arts inclou el llibre i el full de sala d’aquell esdeveniment. Aquell mateix any, el govern de França va becar Argimon per a una estada a París, on va estudiar litografia a l’École des Beaux Arts. En tornar a Barcelona, el 1967, va compaginar l’art amb la docència al Lycée Français, però el 1968 una nova beca, aquesta vegada de l’Institute of International Education, li va permetre passar nou mesos a Nova York i apropar-lo al pop art. L’any 1973 va ser nomenat professor de litografia a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics de Barcelona.
- Quadre de l`artista present a Amics de les Arts
“Serra 1977”, amb tècnica mixta, és una de les obres més significatives del pintor que s’exhibeixen a la sala Alavedra en un recorregut que inclou nou quadres de preponderància blava escollits amb cura per a una de les parets de l’espai expositiu. Quan va pintar la serra amb fons verd, Argimon ja havia tornat a l’informalisme, que va practicar fins a la seva mort, després de travessar, entre el 1968 i el 1976, una etapa figurativa. Del 1958 al 1967 havia conreat un informalisme matèric, cercant una “estètica de la pobresa” amb una paleta austera, de tonalitats grises i reducció del color i fent ús de pigments, residus de marbre, guix, làtex i cal, segons explica Guindo. Argimon recuperava portes, persianes o trossos de fusta, materials vells que, descontextualitzats i sotmesos a l’acció del foc, esdevenien peces d’art “gairebé escultòriques”.
- Creació de Daniel Argimon
L’estada a Nova York va obrir una etapa figurativa en què l’artista va incorporar la pintura acrílica, amb colors plans i vius, superfícies llises i elements de càrrega simbòlica: botes destructives, fusells en amenaça, coloms abatuts, representacions sexuals, personatges clamant amb els braços enlaire. El 1977, Argimon va tornar a la casa de l’informalisme. Es va retrobar amb la matèria, el foc renovat i el collage, sumant a la seva obra ampolles, escombres, filferros, vidres trencats, llumins, però, al contrari de la primera etapa, obrint-se al color: ocres, verds, blaus. Tot vell, tot nou.
Compromís i crítica
Argimon va ser molt més que un simple artista plàstic. “El seu sentit ètic i el seu compromís solidari eren inherents a la seva personalitat”, observa Josep Guindo, comissari de l’exposició. Argimon “va utilitzar la seva obra com un mitjà directe de crítica social, denúncia política i defensa dels drets humans”, afegeix.
L’informalisme que va practicar és un moviment abstracte i gestual sorgit a Europa després de la Segona Guerra Mundial. Sovint se’l considera equivalent europeu de l’expressionisme abstracte estatunidenc, però amb segell més poètic, íntim i marcat per la petjada de la guerra.
