La idea va néixer fa gairebé un any, quan es va celebrar l’homenatge a Feliu Formosa en el seu 90è aniversari i a Maria Plans, la seva esposa, en els 50 anys del seu traspàs. Sense el decés de l’estimada no hauria existit el llibre, parit des del dol intens, ni, per descomptat, l’acte d’aquest dilluns en el qual la Fundació Torre del Palau de Terrassa va presentar l’edició revisada i ampliada del “Cançoner”, l’obra en la qual Feliu Formosa va abocar aquesta reflexió sobre la pèrdua de la Maria. Així la va anomenar el dilluns en la presentació que la fundació va dur a terme en LaFACT i que va acabar sent una lliçó de poesia del professor Jaume Aulet i una font d’emocions que es va desbordar quan el mateix poeta va recitar l’últim poema del llibre.
La Fundació Torre del Palau va emprendre la tasca de reeditar el “Cançoner” perquè les anteriors publicacions són “introbables i molt buscades”. La institució encara amb molta il·lusió qualsevol projecte editorial dels molts que afronta, però, en paraules del seu president, Màrius Massallé, les expectatives en aquest eren majúscules. Formosa, escriptor, traductor i home de teatre, nascut a Sabadell però terrassenc d’adopció, “tenia un especial interès en què el ‘Cançoner’ tornés a ser al carrer”, perquè no amaga que és “el seu llibre”, i a la fundació, com no, li interessava ser qui reedités aquest treball “colpidor i profund, però expressat de manera senzilla. És poesia sense artificis, però carregada de sentiment i vivències”, va apuntar Massallé.
- Feliu Formosa, Màrius Massallé i Jaume Aulet
- Alberto Tallón
Jaume Aulet ha tingut cura de l’edició. Seva va ser l’aportació de contingut en una conferència que va començar destacant l’”enorme vitalitat” de Formosa, un home “exageradament actiu, d’un entusiasme infatigable” l’habitació del qual en la residència on viu “sembla el despatx d’un editor". El “Cançoner”, gestat a Terrassa, la ciutat de l’actriu Maria Plans, la ciutat on vivia la família, es va editar per primera vegada el 1976, dos anys després de la defunció de la Mari, en l’editorial Vosgos. El 1985, Mirall de Glaç va treure una edició bilingüe en català i castellà. El 1999 va ser Columna la que va editar el poemari, aparegut després, en el 2004, en l’última analogia de Formosa.
Ara ha arribat la de la Fundació Torre del Palau, “que recull variants de l’autor i corregeix errors en la disposició tipogràfica dels versos”, segons Aulet. Escrupolós com és el filòleg, entre la sortida de l’obra de la impremta i la presentació a LaFACT, ja havia detectat un parell d’errades que espera corregir en l’edició de la poesia completa de Formosa, en preparació.
El poeta ha deixat dit sovint que “Cançoner” és el seu millor llibre. Sigui o no el millor, que aquesta resolució és qüestió de gustos, en definitiva, el “Cançoner” és “un gran llibre”, segons Aulet. És una elegia en versos de factura col·loquial, “sense ínfules retòriques”. És l’expressió literària d’un sentiment de pèrdua, però Formosa “traspassa el pretext per elaborar una creació poètica” i amb això Aulet no vol dir que el pretext no sigui important. El que vol dir és que l’autor “crea un espai purament poètic en el qual el drama és reconvertit en creació literària, i ho aconsegueix sense fugir de la realitat”. I ho aconsegueix amb un títol que enllaça amb la tradició poètica reflectida, entre altres, per Petrarca en el seu “Canzionere” i per Miguel Hernández en el seu “Cancionero y romancero de ausencias”; i amb successions d’estrofes que són estances: “Torno a la cambra exigua/on vam ser una vegada./A sota hi ha una plaça/ amb una estàtua blanca/que té la teva cara”. La cambra exigua no és sols el llit, “sinó també l’espai poètic”, sosté Aulet.
- L`acte es va celebrar a LaFACT
- Alberto Tallón
Formosa assistia a la ponència d'Aulet amb gest seriós, les mans en el front, com reunint forces per a la seva intervenció, que va començar agraint a la fundació “el seu amor, el seu afecte, per a aquesta edició”, un retrobament amb la Maria: “Va morir el 5 d’octubre de 1974 per problemes cardíacs. Les meves filles tenien 12 anys, l’Ester, i 7 anys, la Clara. Ens havíem casat al 1960 i al 1967 ens vam traslladar a Terrassa. Vam fer molt teatre. Vaig escriure el llibre set mesos després de la mort de la Mari. Traduïa com una màquina, perquè no superava la pèrdua. Tenia la impressió que la redacció del ‘Cançoner’ era molt més immediata a la pèrdua de la meva companya”. Aquells set mesos els va viure “en una mena d’irrealitat”, escriu Formosa en la introducció del llibre, que, pel seu desig exprés, porta la foto de la Mari en la portada.
Anna Massallé i Rosa Aguado van recitar diversos poemes al final de l’acte a LaFACT. Formosa va desgranar l’últim, de memòria. És el poema que tanca el llibre. És el poema número 20 de “Cançoner”.
Comença així: “Faràs dos trucs i t’obriré la porta/i no em sabré avenir que siguis tu”.
