”Som una raça àvida, famolenca des de fa tant de temps que la realitat no és prou per alimentar-nos”, va deixar escrit Iréne Némirovsky (1903-1942). Iván Carrasco Montesinos presenta aquest dijous “Cautividad”, llibre dedicat a aquesta escriptora assassinada pels nazis. "Captivitat: res de cursileries. Explicar el que passa a la gent i ja està", deia Némirovsky. Iván Carrasco Montesinos ha publicat, entre altres obres, "13 relatos y medio" (amb el seu amic Jordi Badiella), "Relatos de atrás", "Las muertes inevitables", "Un canto en los dientes", "Nudos de letras" y "Cuentos clandestinos". Ha estat inclòs a "Antología Esencial de Ecuador Siglo XX".
Tant Jorge Luis Borges com Julio Cortázar són alguns dels seus referents literaris, al costat del seu compatriota César Dávila Andrade, però hi ha més de cortazarià en la presència d’Iván Carrasco, en la seva primesa, en la barba amb fils de plata, en el seu caminar de llanguiment ara més afligit que mai, en el seu arrossegament de paraules en la veu calmada . Iván Carrasco (1951) va néixer a la ciutat equatoriana de Cuenca, però va arribar a Espanya el 1973 i resideix a Terrassa des de fa més de quatre dècades. És escriptor, pintor i artesà i acaba de publicar “Cautividad. Homenaje a Iréne Némirovsky” (Aliar Ediciones), una història ficcionada sobre els últims dies de l’escriptora d’origen ucraïnès, capturada pels nazis a la França ocupada. Ningú sap amb certesa com van transcórrer aquells dies. Res se sap sobre el final de l’artista. La localització del seu cos és un enigma. Iván Carrasco presentarà aquest dijous, 29 d'octubre, la seva obra en un acte conjunt amb dos autors més i les seves respectives creacions. Jairo García presentarà “La casa de los ángeles” i Francisco Ortín, “Despertar”. L’acte, “Terrassa llegeix...”, se celebrarà a les 18 hores a la BCT.
L'entrevista
Com va néixer la fascinació per Iréne Némirovsky? Soc rata de biblioteca. Un dia, fa molts anys, a la biblioteca que hi havia al carrer Major de Sant Pere, em vaig topar amb un llibre d’Iréne Némirovsky, “El ball”. No sé per què el vaig agafar. Potser una intuïció, una atracció estranya. “El ball” revelava l’ànima humana. La Iréne va tenir una mare perversa a la qual retratava cruelment. Sergi Belbel va traslladar després l’obra al teatre. No em va semblar fidel del tot quant a escenografia, fins i tot amb una piscina, però en el fons expressava el que volia dir l’autora.
Al darrere del llibre hi ha molta feina de documentació? Vaig buscar tots els seus llibres, una dotzena. I vaig llegir la seva biografia, escrita per una de les seves filles. La Iréne era filla d’un banquer, milionari en l’Imperi Rus. La família va haver de fugir a Finlàndia després de la revolució. Va acabar a París, on el pare va refer la seva fortuna. La seva mare era vanitosa, manipuladora, cruel, envanida. S’avergonyia de la Iréne i la presentava com la seva germana. No va acceptar les seves netes. La Iréne escrivia. Als 20 anys ja era famosa.
Va arribar el 13 de juliol del 1942. Ella es trobava a Issy-l’Évêque. La van detenir per la seva ascendència jueva, només? La Iréne hi era refugiada amb la seva família. Si hagués estat per la seva ascendència jueva, haurien agafat tota la família. Però en aquell moment només la van capturar a ella. Crec que va tenir a veure una espècie de comitè de notables jueus als quals no els va agradar la seva obra “Els gossos i els llops”, en la qual parlava de les diferències de classe entre jueus. I s’havia convertit al catolicisme, i va voler fer-se francesa, però no la van deixar. En aquell moment la van assenyalar a ella, no al seu marit ni a les seves filles.
No se sentia en perill? El 1942 la gent no es creia que hi hagués forns crematoris. Ella no volia fugir, malgrat les insistències de coneguts. Anava al bosc, escrivia allà mentre menjava groselles. Quan van anar a buscar-la, va fer la maleta i va marxar amb els seus captors. La van conduir al camp de trànsit de Pithiviers. La seva pista es va perdre en una gendarmeria. Als presoners no els deixaven enviar notes, però ella va aprofitar un tumult en una estació de tren per lliurar un breu escrit a un desconegut, i la nota va arribar a la seva família. “Benvolgut amor, adorades petites, crec que marxem avui. Valor i esperança. Esteu en el meu cor, estimats meus. Que Déu ens ajudi a tots”, deia. Els editors ja l’havien apartat, però ella havia continuat escrivint amb pseudònim. Se suposa que va viure un mes després de la detenció. Era asmàtica. I no es barallava per un tros de pa negre.
“La Iréne no volia fugir. Anava al bosc, escrivia allà mentre menjava groselles”
Es van conèixer dades del seu periple? Se saben alguns aspectes per testimonis. He intentat recrear el que va poder ocórrer, l’horror i potser el penediment per no haver fugit a temps, el sofriment pensant en les seves filles, en què els podia passar el mateix, en el seu marit.
Què va passar amb ell? Continuava posant el plat de la Iréne quan parava la taula. Però va cometre una bajanada enorme. Va recaptar diners i va anar a rescatar-la. Li van llevar els diners, i el van matar. El seu rastre també es va perdre.
Les nenes van sobreviure? Es van salvar perquè tenien unes institutrius i unes mestres molt bones. Les van arribar a amagar sota escales. Es van salvar, i van salvar la maleta en la qual es van guardar els manuscrits de “Suite francesa” durant 20 anys. Va escriure dos dels cinc llibres de la suite, “Tempestat al juny” i “Dolce”. Li van atorgar el premi Renaudot 2004, suposo que com a reconeixement de culpa.
“Vaig estar molt quiet després de la pandèmia. Feia sis anys que no publicava res”
Per què el títol de “Cautividad”? Així s’havia de titular el tercer volum de la suite. El vaig triar com a homenatge.
- Iván Carrasco Montesinos, escriptor terrassenc
- Alberto Tallón
Què té la figura d’Iréne Némirovsky de paradigma? El seu cas és un exemple de la persecució als intel·lectuals; és el més dolorós. Va dir Goebbels: “Esmenteu-me un intel·lectual i trauré la pistola”. I aquesta persecució es pot veure ara un altre cop amb determinats partits.
Com de difícil és escriure? Es pot escriure d’una tirada. Allò difícil, després, és corregir. Jorge Luis Borges deia que hom deixa de corregir quan publica; de vegades, ni així.
Et va beneficiar el boom de la literatura hispanoamericana? El boom funcionava bé, però per als autors del boom. El món editorial és molt complex i en el terreny literari cal figurar, actuar, donar conferències, estar disposat a una projecció pública, conrear amiguismes... I això no va amb mi. No ho he fet.
Aquest és el teu 11è llibre, però feia anys que no publicaves... Vaig estar molt quiet després de la pandèmia. Tot se’m va enfonsar. Feia sis anys que no publicava res.
Has tornat a l’Equador? Hi he tornat a temporades, però ara fa por. S’ha tornat com Mèxic. L’any 2000 hi era, quan es va produir la fallida i es va anul·lar la moneda nacional, el sucre. No estaven oberts ni els caixers. Durant una setmana vivíem amb el que teníem en la butxaca. Jo tenia alguna cosa i vaig poder tornar. En aquell moment va començar la gran emigració d’equatorians. Ara tenim el dòlar, depenem totalment dels nord-americans. Allà tinc família, la meva neboda, alguns amics, però tot es dilueix amb el temps i la distància. Els meus millors amics d’allà han mort.
