Ho deixa clar: “Sempre em defineixo com a artista tèxtil especialitzada a pintar sobre seda”. Kima Guitart va néixer a Esparreguera l’any 1947, ha treballat per al FC Barcelona, Renfe, Telefónica, l’Instituto Cervantes, ministeris i conselleries, i presenta a Terrassa el seu llibre “Kima Guitart: pintar la seda”. Es tracta de la primera monografia dedicada a l’obra d’aquesta artista de la pintura, la indumentària, la poesia visual, el disseny “i la investigació espiritual i estètica” que transcendeix els límits mediàtics, sovint restrictius, de la moda. Guitart admet la dificultat que ha comportat el fet de traslladar tot el material al format editorial que ara veu la llum gràcies al Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa (CDMT), que ha compilat en un catàleg monogràfic el treball d’aquesta dissenyadora tèxtil, pionera en la tècnica de pintura sobre seda.
S’ha format a Barcelona, París i Florència i ha realitzat investigacions sobre tècniques a Àfrica, Àsia i Amèrica. La publicació és un homenatge a la carrera d’una dona, filla de modista, que ha rebut premis nacionals i internacionals i forma part de museus i col·leccions privades. La recopilació s’ha dut a terme sota la coordinació de Sílvia Carbonell, exdirectora del Museu Tèxtil, i compta amb articles de noms destacats de la cultura com la crítica d’art i historiadora Pilar Parcerisas, el pintor Perico Pastor o Sofía Rodríguez, directora del Museo Nacional de Artes Decorativas de Madrid. La presentació se celebrarà aquest diumenge, 28 de juny, a les 12 hores, al CDMT. L’editora del llibre, Pilar Parcerisas, coordinarà una conversa entre l’artista, la crítica i historiadora de l’art Elina Norandi i la museòloga i historiadora de l’art Assumpta Dangla.
L'entrevista
El projecte destil·la il·lusió... El procés ha estat laboriós. No sempre és fàcil aquesta tasca de cerca de fitxes, per exemple, però he rebut la col·laboració de moltes persones, i amb molt d’afecte i professionalitat. El llibre és un viatge a la meva vida. Recull tota la meva trajectòria des dels 1970 fins ara. Són més de 50 anys de feina en variants i canals diversos.
Quin objectiu has perseguit sempre? Sempre he buscat la màxima qualitat en l’execució, aprenent des de l’ortodòxia per a fer meves les obres des d’un punt de vista contemporani. A vegades, elaborant un disseny i reproduint-lo en teixits de cotó, o per a tapisseries de teatre. També he fet col·leccions de catifes per a la llar, o vestits de bany. Una part del meu treball ha estat per a institucions o empreses. Sovint es tractava de projectes desconeguts, o poc coneguts, per encàrrecs directes o indirectes. No sempre he exposat les meves obres.
El teu terreny no és molt transitat... He aplicat l’art tèxtil a moltes coses. És un art poc conegut aquí. Ara es comença a saber d’ell i està guanyant importància arreu del món. Quan vaig començar, ni se sabia de què parlàvem, però crec que no em puc queixar. He obtingut acceptació i reconeixement. Cal caminar molt en aquest món perquè es dona un afegit: la majoria de les persones que el cultivem som dones, fet que a vegades suposa un desvalor.
Ha evolucionat molt el teu estil des que vas començar? Com planteges els canvis d'orientació? Al principi practicava un estil molt realista, amb paisatges de Menorca molt naïfs i amb una tècnica que em constrenyia. Vaig evolucionar cap a un estil més geomètric i després abstracte. Els canvis són orgànics, passo d’una cosa a l’altra sempre plantejar-m’ho. Als últims anys he realitzat un projecte sobre dones mítiques: Cassandra, una túnica que regalima sang; Dafne en escultura tèxtil, convertida en llorer malalt, amb la seda explicant la seva transformació.
Estàs molt influïda per conceptes asiàtics? Les meves creacions tenen una arrel oriental, però amb molts components mediterranis. La tècnica es basa en la tradició xinesa i japonesa de pintura sobre seda i la tècnica ja et marca la idea. Tot i això, al Japó reconeixen que faig ús d’aquella tècnica, però senten que estic lluny d’ells.
Amb desdeny? Ho veien bé, però els cridava l’atenció. De vegades se senten incòmodes perquè no hi encaixo. Al Japó fan obres considerades tresors nacionals que passen de pares a fills. Els hi xoca, i em confessen la incomoditat. No saben com situar-me, però jo els tranquil·litzo. M’han arribat a dir que potser en una altra vida vaig ser japonesa. Em sorprenia, però ja estic acostumada.
“La gent pensa que la seda és molt delicada, però és molt resistent si la tractem com cal tractar-la”
La poesia ocupa un segment important en la teva creació, però no sempre visible. Per què? Intento que les meves peces siguin sempre úniques, al marge de la moda i les tendències. La poesia forma part de la meva vida. Col·loco poesies en llocs discrets, perquè la idea no és que la gent llueixi la poesia visible. A vegades poso poemes escrits en sedes murals tapades amb sedes transparents. Són paraules vetllades. Són textos d’Emily Dickinson, per exemple, però també de Ramon Llull.
El haiku, també? No. Aquest tipus de poema japonès no m’arriba del tot. Busco que la poesia m’emocioni i amb el haiku, a vegades, no connecto com sí que ho faig amb l’estètica japonesa.
Vas irrompre a l’àmbit públic de ple amb les passarel·les Gaudí (1984) i Cibeles (1986 i 1998). Què queda d’aquells moments? La primera desfilada va ser a Berlín, però. Tot plegat va ser molt excitant. La passarel·la, per a mi, ha d’esdevenir un espectacle teatral. Soc d’Esparreguera i el teatre va lligat a mi. Sempre hi he volgut jugar perquè aquests esdeveniments no es limitin a una desfilada convencional de models que caminen com si estiguessin empipats, o com a soldats. Com a creadora, la moda convencional no m’interessa gaire. Algunes de les meves desfilades són amb models no professionals, lluny del concepte canònic dels cossos: persones altes, baixes, grasses, mares, filles, àvies, totes juntes. Quan penso en vestits, penso en un art que pugui formar part de la seva vida.
Especialitzada en seda. Per què? És la reina dels teixits. I és transformació: eruga, capoll... La seva és una història màgica. Va ser un secret d’Estat la revelació del qual es castigava amb la mort. Els jesuïtes la van portar aquí amb fórmules d’espionatge. Com passa amb el paper, hi ha molts tipus de seda diferent que et donen diferents possibilitats. La gent pensa que és molt delicada, però és molt resistent si la tractem com cal tractar-la.
