L'art de Roca-Sastre Muncunill es reivindica al Vendrell

Museus, fundacions i persones a títol particular, entre d’altres, es poden sentir atretes, en un moment donat, per l’obra d’un artista i fan possible la seva adquisició. Aquest és el cas, per exemple, del notari Antoni Deu Font, (Hospitalet de Llobregat, 1908 -el Vendrell, 2001), un gran apassionat de l’art que va arribar a col·leccionar les gairebé tres mil peces d’art que atresora el Museu Deu del Vendrell. En el catàleg de pintura hi ha firmes catalanes destacades del segle XX i entre aquestes la del reconegut pintor Josep Roca-Sastre Muncunill, nascut a Terrassa l’any 1928 i el primer net de l’insigne arquitecte Lluís Muncunill i Parellada, que tan llegat d’estil modernista va deixar a la ciutat.

Deia l’artista Josep Roca-Sastre (Terrassa, 1928-Barcelona, 1997) que “jo treballo sobre el meu món, sobre el que tinc davant i, el que veig i el que visc”. Aquesta declaració d’intencions es respira de manera plena en el conjunt d’obres, dels anys setanta, que preserva el museu del Vendrell. Són vuit peces, de les que quatre estan en l’exposició permanent i la resta a la reserva. Les obres proposen mirades del paisatge urbà i d’interiors, essencialment de la seva Barcelona i de l’Eixample, amb un estil de realisme creatiu i renovat. Hi trobem perspectives de ciutat, de la confluència de carrers, balcons, tribunes, finestres... En interiors hi ha composicions amb objectes de caràcter quotidià: cortines, tauletes, llums, calaixeres, així com també elements decoratius com els sòcols i els terres enrajolats...

Nova realitat visual 

La directora del museu, Núria Payan, amb arrels terrassenques, subratlla que en la pintura de Roca-Sastre és difícil posa etiquetes perquè té un estil molt seu. “És un artista que pinta una realitat visual que es pot identificar, però ho fa d’una manera molt particular. Hi ha un tractament de la perspectiva de les coses i, sobretot, de la llum i el color. En cada obra s’aprecia un afany per crear detalls, volums, relleus...”.

La filla del pintor, Anna Roca-Sastre Díaz Plaja, que ha seguit la vocació i passió del seu progenitor, ho comparteix. “Ell volia mostrar la realitat purament visual i formal però la reinterpreta. El resultat de l’obra no es va estimar prou, però, al darrere, hi havia molts anys de recerca i dubtes personals”. Per la filla, la pintura de Roca-Sastre es podria definir com a “figurativa sense connotacions expressives o simbòliques”.

L’artista que ens ocupa es va enamorar de l’art i de la pintura de ben jove malgrat que el seu pare, el prestigiós notari Ramon Maria Roca-Sastre, amb despatx i residència familiar a la Casa Milà (coneguda popularment com a La Pedrera de Gaudí), volia que fes la carrera de Dret. El Josep no el va decebre. Va estudiar l’especialitat a la Universitat de Barcelona i es va llicenciar l’any 1950. Alguns companys d’escola (els jesuïtes del carrer Casp) i de facultat, com el poeta i editor Carlos Barral, expliquen, però que en les  trobades al bar es parlava més d’art que no pas d’altra cosa.

Pintor i poeta es van retrobar després a Girona, on feien les milícies fent pràctiques com oficials de cavalleria. Recorda Barral que, en la residència militar, Roca-Sastre dibuixava i pintava molt, sobretot personatges d’aire renaixentista i estructures urbanes, alhora que mantenien llargues converses sobre art i pintors. En aquella època, el 1951, Roca-Sastre tenia a Cèzanne com un dels seus artistes preferits. Mesos després, de retorn a Barcelona, el pintor va comunicar el canvi de direcció de la seva vida al seu entorn familiar. Va triar dedicar-se a l’art de manera plena.

Presa la decisió, Roca-Sastre va assistir al taller del pintor i dibuixant barceloní Ramon Rogent Perés (1920-1958) però, bàsicament, es va formar de manera autodidacta aquí i a París amb beques d’estudi de l’Institut Francès (la beca Mallol) i de la Diputació de Barcelona i pel seu compte. Durant els primers temps d’aprenentatge va prendre contacte amb el cubisme, fauvisme i surrealisme a través de Cèzanne, Van Gogh, Picasso, Miró, i va experimentar conceptes relacionats com la geometria, la figuració i l’abstracció.

Debutà en la seva primera exposició individual, el 1955, a les Galeries Laietanes de Barcelona i, a partir de llavors, es va començar a fer un lloc en les sales de renom d’aquella ciutat com la Vayreda i la Parés, entre d’altres. En aquesta última, la Parés, el pintor va formar part des de 1959 de la plantilla d’artistes en exclusiva. A la dècada dels seixanta va encetar una etapa molt intensa de treball i exposicions en galeries de Barcelona, Madrid, Bilbao, Cadaqués (lloc d’estiueig de la família) i en internacionals situades a Chicago, Los Angeles i Nova York. En mig d’aquesta trajectòria, en plena maduresa, premiada i reconeguda, va ingressar com a membre numerari a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona. El pintor, que va traspassar l’any 1997, havia deixat escrit: “Vaig sentir i sento que he fet el més sincer, i d’acord amb mi mateix”.

Homenatge a Terrassa als Amics i a la Sala Muncunill

Terrassa va posar en valor la pintura de Josep Roca-Sastre després de la seva mort. Amics de les Arts i Joventuts Musicals va promoure una exposició el març de 1998 i un any després, l’abril de1999, ho feia la Sala Muncunill amb una antològica. La mostra retrospectiva a la Muncunill (situada al Vapor Amat, un edifici industrial modernista concebut pel seu avi arquitecte Lluís Muncunill) venia cedida per la Fundació la Caixa de la Pedrera, que l’havia inaugurat un mes abans per homenatjar a l’artista que va residir a l’edifici modernista de Gaudí.

Aquestes dues exposicions van ser una oportunitat pels terrassencs per admirar la seva obra que, des de sempre, ha format més part de la intimitat de les cases de particulars que no pas de les sales de museus. A casa nostra, consta solament que l’antiga Caixa Terrassa té obra de Roca-Sastre i alguns quadres els va cedir per l’antològica de la Pedrera que després va anar a la Muncunill. A banda, també hi ha obra d’aquest pintor al Museu de Montserrat, Maricel de Sitges, Museu de Valls, Museu Abelló, Fundació Sorigué, MACBA, Fundació Vila Casas i Museu de Bilbao.

Una col·lecció de referència de l'art català del s. XX

A la presència del pintor Josep Roca-Sastre Muncunill en el Museu Deu cal sumar-hi la de Rafael Duran Benet, també nascut a la nostra ciutat i nebot dels també pintors Rafael Benet Vancells i de Joaquim Vancells Vieta. De Rafael Duran hi ha quatre obres al Vendrell, però només una en exposició de la qual no ha estat possible obtenir imatge. D’aquest pintor, en Duran, també hi ha un quadre i una litografia al Museu de Terrassa. Les obres de Roca-Sastre i Rafael Duran formen part d’una col·lecció d’art català del segle XX del Museu Deu considerada com una dels més importants i referents a casa nostra. La de pintura, la més nombrosa, reuneix quadres de destacats pintors com Casas, Mir, Sunyer, Gimeno, Canals, mentre que en escultura trobem peces de Rebull, Viladomat, Fenosa, Llimona, Cañas. El fons es complementa amb una col·lecció de talles religioses del segle II al XVIII, a més de col·leccions de peces de marfil, vidres modernistes, entre moltes altres.

Tot suma unes 2.845 peces d’art propietat de qui fou notari del municipi, Antoni Deu Font, des dels anys setanta fins a la seva jubilació i que en un gest de generositat singular va  donar tota la col·lecció a l’Ajuntament el 1992 amb la condició d’obrir un museu perquè el públic en pogués gaudir. L’Ajuntament va acceptar el compromís. El museu Deu es va obrir l’any 1995 a la casa senyorial dels Palau Rabassó, a pocs metres de les cases museu de l’escriptor Àngel Guimerà i del violoncel·lista Pau Casals.