Ha escrit diversos treballs relacionats amb el jazz a i articles per a mitjans. Va ser un dels pioners del grup Enderrok i va dirigir la revista Jaç, dedicada a les músiques d’improvisació. Nascut a la Bisbal de l’Empordà, Pere Pons parlarà sobre el seu nou llibre a partir de les 19.30 hores.
D’on surt la idea d’aquest llibre?
Aquest llibre apareix amb motiu del centenari del naixement de Miles Davis i era una forma també de recuperar un material que havíem utilitzat a la revista Jaç, que jo dirigia, quan va fer vint anys de la seva mort. Vam decidir en aquell moment fer alguna cosa especial i vam trobar que el vincle de Miles Davis amb les vegades que havia vingut als Països Catalans havia sigut molt peculiar i vam fer aquest número especial. Va quedar molt material fora, perquè la revista tenia les seves limitacions d’espai i va quedar pendent fer alguna cosa més i ara ha sigut el moment d’aprofitar aquest centenari per recollir part del que s’havia publicat en aquella revista i ampliar-ho i recuperar material que va quedar inèdit.
I què es trobarà el lector?
El corpus central del llibre és una recuperació de les vivències que va tenir Miles Davis a les seves visites als Països Catalans des de l’any 1967 fins a 1989. Van passar moltes històries en el decurs d’aquestes visites, amb les seves diferents formacions, a Barcelona, Andorra, el País Valencià i les Illes, explicades per la gent que ho va viure en primera persona, i com va deixar una empremta més enllà dels concerts que va realitzar i tot el que va generar el seu entorn. També hi ha situacions que desmitifiquen una mica a Miles com a figura esquerpa o figura, diguem-ne, poc comunicativa.
Ha descobert coses que no s’esperava de Davis escrivint el llibre?
Jo no vaig tenir l’ocasió d’entrevistar-lo. Crec que aquí l’únic periodista que el va entrevistar va ser el Juan Claudio Cifuentes “Cifu”. Com a músic, com a referent, ja tenia molta informació i vaig tenir la sort de poder-lo veure en directe més de vuit vegades, en diferents situacions i espais, però ja a la seva darrera etapa. Evidentment, hi ha molts detalls que un pot tenir com el clixé d’una estrella del pop i descobreixes un Miles més humà, més comunicatiu, més interessat, sobretot pel món de la pintura, de les arts i veus que cau una mica aquella persona distant, o aquella estrella de la música i te l’humanitza més.
Aquest llibre l’ha afrontat de manera diferent, com per exemple el del Tete Montoliu, “Round About Tete”, per com era la figura de Miles Davis?
Aquest llibre segueix una mica la línia que vam plantejar amb el Tete. Jo em dedico, evidentment, a escriure i a redactar moltes històries que formen part d’aquest aprenentatge del Miles Davis, però també jo soc més un compilador i un cercador, d’aquests escrits, d’aquests documents, i llavors m’ha fet posar en ordre molt material que tenia desendreçat, per dir-ho així, i posar-lo en ordre.
A la informació de la presentació del llibre es parla d’un Davis que no va deixar indiferent a ningú. No sé si està d’acord i en quin sentit no va deixar indiferent a ningú?
Sí, és que va ser així, perquè les situacions que es van generar al seu entorn van ser sempre molt especials. Des de la primera vegada que va venir l’any 1967, que va marxar abans d’actuar, sense avisar, i va deixar el grup allà tirat, al Palau de la Música, a la segona, que tots els instruments es van quedar a la duana i van haver de llogar-los aquí, a l’Espanya encara franquista. I trobar instruments d’aquella tecnologia no va ser fàcil. Al País Valencià hi va haver una amenaça de bomba. Situacions especials, diferents, originals, que fan que el llibre tingui vida a partir d’aquí.
Hi ha alguna figura d’aquí que es podria comparar una mica o que podria ser com el Miles Davis nostre?
No, no, hi ha comparacions que sempre són odioses. A nivell de jazz, evidentment, el nostre referent màxim a nivell de figura i això ha estat Tete Montoliu, per l’època que va representar i per tot el que va suposar, perquè també té una biografia molt peculiar. Però amb Miles Davis estem parlant d’una persona, no sé si la paraula és geni, però d’una persona que va canviar el curs de la història del jazz i de la música dues o tres vegades al llarg de la seva trajectòria, i això no està a l’abast de qualsevol.
Com veu el jazz al nostre país, actualment?
El veig amb una quantitat de músics increïbles, amb una qualitat fantàstica, però també, signe del temps d’avui, el jazz s’ha academitzat en excés. Això fa que els músics, tècnicament, siguin impecables, però trobo a faltar una mica més d’esperit, de vida, una mica més d’emoció. També trobo a faltar espais que li donin el reconeixement i a través de sales i festivals que li donin el tracte que es mereix. Crec que això ajudaria que aquesta escena, que crec que cada vegada és més consolidada, més potent, tingués una projecció, una visibilitat, que ara no té. A nivell de propostes la trobo molt interessant, a nivell d’atenció i de difusió la trobo insuficient.
Que Terrassa estigui immers en el seu 45è festival és una bona notícia.
Terrassa és una mica un dels petits oasis que hi ha al nostre entorn, a l’entorn del jazz i dels festivals. Fa molts anys que va començar la Jazz Cava i també en fa molts que hi ha la Nova Jazz Cava. Terrassa és la capital del jazz a Catalunya. Això és claríssim, no només pel seu col·lectiu des d’Amics de les Arts que estan, sense defallir, apostant per aquesta escena, sinó també per tot el que ha aconseguit de fer el jazz una música que sigui popular, apropar-lo al poble, als carrers, a les places, al pícnic i totes les activitats que munten.
