Finançament i creixement futur

Pere Simó Domènech, director de l’oficina de Renta 4

Estalviar suposa renunciar a consum actual per consum futur. De la mateixa manera, endeutar-se per finançar consum corrent, i no inversions, suposa anticipar al moment aquest consum futur. Això és vàlid per a famílies, empreses i estats. La facilitat d’aconseguir finançament quan els tipus eren zero o fins i tot negatius ha portat determinades empreses a endeutar-se amb alegria excessiva, sense que la destinació del finançament rebut hagi estat la millora de la rendibilitat de l’empresa. De nou, aquest deute haurà augmentat la capacitat de despesa de l’empresa en un moment donat, a canvi d’una despesa futura menor, sempre que no s’hagi dedicat a inversions productives. En el cas dels estats, passa el mateix. Endeutar-se per pagar despeses corrents, incloses les pensions, es fa a costa de menys capacitat de despesa futura (i de les pensions futures). Al conjunt de l’economia, un augment del deute facilita a curt termini l’augment del consum i del creixement econòmic, però a costa de creixement futur. L’increment del deute ha estat una constant des del principi d’aquest segle i s’accentua la tendència des de la crisi financera del 2008. Els bancs centrals s’han encarregat de facilitar aquest augment de deute sense precedents a la història, mentre que baixaven els tipus d’interès. L’actuació dels bancs centrals ha consistit no només a situar en nivells ínfims els tipus de curt termini, sinó també els tipus dels bons a llarg termini mitjançant la compra directa de bons, “distorsionant” els tipus d’interès. Han facilitat una liquiditat abundant i barata. Créixer a partir d’un deute creixent és intrínsecament insostenible. El deute anticipa la demanda futura i, per tant, el limita. El model de creixement a base de deute està esgotat. D’una banda, el deute deixa de generar creixement. D’altra banda, la tornada d’una inflació elevada fa augmentar la càrrega dels interessos que cal satisfer pel deute viu.