El dòlar vs. l’or

Pere Simó Domènech, director de l’oficina de Renta 4

L’or ha estat una reserva de valor des de l’antiguitat. Les seves propietats de durabilitat, escassetat, acceptació global i protecció davant de la inflació són úniques entre els diferents actius. L’or ni es descompon ni es corroeix, la seva quantitat és limitada, encara que creixent, i la seva acceptació com a reserva de valor és universal. Quan el patró or existia, és a dir, una relació directa entre reserves d’or i dòlars en circulació, se suposava que l’emissió de dòlars estava limitada. En desaparèixer el patró or aquesta limitació també va desaparèixer. Més de cinc dècades després, ja ens hem acostumat que els estats emetin de manera permanent quantitats ingents de la seva pròpia divisa sense cap suport addicional. És cert que els bancs centrals tenen les reserves en diversos actius, però aquestes reserves no s’incrementen a la velocitat que ho fan els diners en circulació. Quan pràcticament tots els països augmenten la quantitat en circulació de la seva divisa, es produeix l’aparença d’un cert manteniment del valor d’una divisa davant l’altra, però no davant actius com l’or. Des del 1971 als nostres dies, el preu de l’or en dòlars s’ha multiplicat per 76 i només es pot comprar el 10% de l’or que es podia comprar l’any 2000. Des de 1971, la inflació acumulada als Estats Units és del 678%. És a dir, la cistella de la compra s’ha encarit en gairebé set vegades. Són nombrosos els factors que motiven la pujada del preu de l’or, però indubtablement la desconfiança envers les monedes tradicionals (diners fiat) amb la creació de diners del no-res de forma creixent és un dels principals factors. Sens dubte, la congelació i la confiscació de les reserves de la Federació Russa en dòlars i euros ha portat la immensa majoria dels països no occidentals a deixar de considerar els bons del Tresor nord-americà o dels diferents estats europeus com una reserva de valor segura. Com a alternativa, l’augment de les reserves d’or dels bancs centrals és una constant. Ser conscient que el totpoderós dòlar nord-americà s’ha depreciat un 98% davant l’or en cinc dècades hauria de ser motiu per reflexionar sobre el manteniment d’elevades proporcions del patrimoni personal en actius financers de baixa rendibilitat. Com més emissió de moneda, menys valor de la moneda.