La revolució de la intel·ligència artificial generativa ha desfermat una febre de l’or tecnològica. Sota l’augment de les valoracions borsàries i beneficis rècord, s’amaga una dinàmica financera inquietant: l’efecte de la circularitat entre les deu grans tecnològiques del món, un ecosistema tancat on el capital flueix en un bucle continu.
La circularitat es produeix quan els ingressos i les inversions giren entre els mateixos actors: les grans tecnològiques (Microsoft, Alphabet, Meta, Amazon i Apple) inverteixen milers de milions en “start-ups” d’IA, les quals utilitzen aquests fons per llogar infraestructura de núvol als mateixos inversors i comprar maquinària especialitzada. Aquest intercanvi infla els ingressos del sector sense reflectir la demanda real del mercat general.
En el centre d’aquesta arquitectura hi ha NVIDIA. El 85% de la seva facturació la compren directament els cinc principals operadors de la IA, i el 15% restant prové de fabricants d’equips que munten sistemes per a aquests mateixos operadors. El negoci de NVIDIA no està diversificat, sinó que depèn completament de les decisions de despesa en capital (CAPEX) d’un petit grup de directius.
Aquesta altíssima concentració exposa al sector a tres grans amenaces: la dificultat per preservar el ROI, ja que si els operadors no monetitzen la IA, es reduirà la compra de xips; els cinc grans clients ja dissenyen els seus propis processadors per reduir la dependència de NVIDIA; i el possible efecte dominó, perquè qualsevol retallada en una d’aquestes empreses tindrà un impacte immediat sobre NVIDIA.
Actualment, hi ha una gran bretxa financera, ja que mentre que els grans operadors destinen el 75% del seu CAPEX a la IA, aquesta només genera entre el 12% i el 19% de la seva facturació en núvol i entre el 5% i el 10% dels seus ingressos globals. La sostenibilitat del model dependrà de si la IA pot generar valor real fora d’aquest cercle tancat.
