Us heu convertit en els primers alpinistes espanyols que obtenen el prestigiós Piolet d’Or. Què significa per a tu? Estem molt contents d’haver rebut aquest reconeixement per part de la nostra comunitat de muntanyencs. És una activitat amb molt de compromís i la fas per tu. Però quan et valoren et sents molt orgullós.
A més, sou els primers catalans i espanyols que l’aconsegueixen. És una mica una carambola. Hi ha hagut grans alpinistes catalans, com el Nil Bohigas i l’Enric Lucas als 80. Van revolucionar l’alpinisme i han sigut els nostres mestres. Gràcies a les seves expedicions, 40 anys després podem reproduir-ho. Ells ho van activar, però en aquella època no hi havia encara els Piolets d’Or.
Com recordes aquella expedició de l’any passat al Yerupajá? És el pic més alt de la serralada del Huayhuash, als Andes peruans. Vam obrir una via, l’Essència del Compromís. A partir del segon dia, l’opció de baixar pel mateix lloc era molt complicada. Els altres dos dies havíem de fer cim i baixar per l’altra banda. La retirada era molt complexa. Suposo que han valorat aquest compromís. Era una zona que coneixíem i la via la teníem molt estudiada. Ens va permetre sortir de la nostra zona de confort. Era un repte que ens feia molta il·lusió: anar a una muntanya on l’única manera de sortir és fer el cim i baixar. Feia 30 anys que no s’hi pujava.
Explica’m l’anècdota de l’or. Teníem molta relació amb la gent de la zona. Sempre ens preguntaven què anàvem a buscar dalt del cim. Contestàvem que hi anàvem per passar-nos-ho bé. Ells estaven convençuts que al cim hi trobàvem or. I la casualitat ha volgut que acabéssim trobant el Piolet d’Or.
En quin moment se’t va despertar l’interès per la muntanya i l’alpinisme? Vaig començar de ben petit. El meu pare em portava al Pedraforca amb 3 anys. Amb 5 ja anàvem a fer la Pica d’Estats i amb 8 ja havíem fet l’Aneto. Sempre que podíem anàvem a fer setmils al Pirineu. Gaudia molt d’aquestes activitats llargues, de caminar i estar en companyia del meu pare. Ja d’adolescent, als 14 vaig fer un salt, augmentant la qualitat tècnica. Als 18 ja vaig anar pel meu compte, amb escalades de més complexitat, però sempre mantenint present aquest vessant d’aventura que m’havia inculcat el pare.
Què és el que més t’atrau d’escalar? La recerca de la incertesa. Si hi ha una via que sé que em sortiré, ja no hi vaig motivat. Quan la dificultat augmenta, realment m’atrau. Una mica, busquem el fracàs, estar al límit. La muntanya en si, m’encanta. Gaudeixo molt del moviment, del gest. En un món on gairebé tot està assegurat, m’encanta buscar la incertesa, les coses que no són segures. Busquem llibertat, simplicitat. La nostra única fortalesa és l’amistat amb els companys, fer un bon equip. Aquesta és la força que ens fa enfilar-nos. Tota aquesta emoció que generes, la valores de manera més simple quan arribes a casa.
La connexió amb els companys és de les coses que més valores. Sí. Has de connectar, poder estar unit i generar una confiança. Cal poder dir les coses i saber compartir els mals moments. Quan estàs cansat, surt el pitjor i també el millor de cadascú. Has de ser capaç de treure profit de les coses dolentes dels teus companys. Ens hem trobat perquè entenem la muntanya de la mateixa manera.
De quines fites estàs més orgullós? Més que de l’activitat en sí, estic orgullós de l’estil, de la simplicitat, d’intentar relativitzar el que hem fet. Mai no he buscat el rèdit esportiu o la valoració, sinó la vivència. Haver-ho pogut gaudir així és el que més m’agrada. Em quedo amb tot el procés, com quan vaig estar al Naranjo de Bulnes, 20 hores en una via que ara en trigaria tres. Estic orgullós d’això.
Sempre t’has allunyat de l’alpinisme més esportiu. No sé com ho viuen ells. El món dels vuitmils em sembla un món molt comercial. Estàs envoltat de gent i no trobes l’aventura que busques. El que realment m’atrau és la solitud, el repte d’estar incomunicat.
Parlant de reptes, quins tens al davant? M’agrada viure el dia a dia. Vull passar la tardor a casa, entrenant i fent castells. Vull estar en forma per a quan arribi el proper repte. Hi ha molts projectes: tornar al Pakistan i a moltes altres muntanyes. No m’agrada estar projectant. No es tracta de fer una suma de coses sinó de gaudir del present. M’agradaria tornar al K7, on ens vam quedar a mitges fa dos anys.
Com gestiones el perill? Cal estar tranquil i valorar-ho tot amb objectivitat. Cal minimitzar el que no pots controlar, mantenir la calma i no caure en pànic. La por hi és. Ens fa estar actius.
