La marxa atlètica ha estat una disciplina que ha tingut un pes notable a la història de l’esport terrassenc, aportant campions estatals, representants olímpics (Josep Ribas i Cristina Montesinos) i proves de primer rang internacional, com la recordada Terrassa-La Mata. La ciutat va arribar a ser considerada l’epicentre de la marxa espanyola en les dècades dels anys seixanta i setanta, amb un nucli d’esportistes extraordinari i una afició molt nombrosa.
Un dels noms propis més destacats en aquest univers va ser el de Víctor Campos, campió espanyol de 20 quilòmetres en cinc oportunitats consecutives i tres cops campió català en la mateixa distància. La seva extraordinària trajectòria, en canvi, no va ser suficient per participar en uns Jocs Olímpics. Els de Múnic del 1972 semblaven els indicats per obrir-li la porta, però finalment la convocatòria no es va produir quan tothom donava per fet que prendria la sortida a la ciutat alemanya. Aquell fet va marcar de forma definitiva una trajectòria a la qual va posar punt final de forma prematura a 25 anys.
Em van robar uns Jocs Olímpics”, recorda Víctor Campos en relació amb un capítol fosc que el pas dels anys no ha esclarit. “Allò em va influir tant que pocs anys després em vaig retirar”, admet amb ràbia i amb pena perquè les seves cames encara tenien molts triomfs per oferir. “Els Jocs següents, a Montreal, eren els meus, però no vaig tenir forces per continuar lluitant. Va ser una injustícia. Em vaig retirar a 25 anys, just quan comença la millor etapa d’un marxador”.
- Campos en una competició amb la selecció espanyola
El pes psicològic d’aquell episodi i la manca d’ajuts van fer que tanqués la porta de la competició. “Els atletes encara no teníem ajuts econòmics. Jo treballava vuit hores i després entrenava. Per poder fer-ho matí i tarda havia de saltar la tanca de les pistes velles d’atletisme, que estaven tancades en determinats horaris, perquè no em donaven una clau”.
Aquella història va marcar la seva carrera esportiva i va obrir la caixa de les especulacions pel que fa a les raons que van portar a la Federació Espanyola a no convocar cap marxador en aquella edició dels Jocs Olímpics. S’ha reflexionat en moltes direccions, cap d’elles certificades de forma fefaent. Es va arribar a dir que la seva absència a la llista olímpica s’havia produït per lluir una samarreta de la selecció catalana en un encontre internacional amb Espanya (els seleccionats van competir amb aquesta indumentària perque la Federació Espanyola no va facilitar les samarretes del combinat estatal) o per la poca sintonia entre la Federación Española i els atletes catalans en una època encara marcada per la dictadura franquista. L’ens federatiu prioritzava la participació dels atletes que entrenaven a Madrid i el nucli de la marxa catalana, que centralitzava els millors especialistes espanyols, patia una forta falta de sintonia amb els responsables federatius de Madrid.
- Campos, a l`esquerra, amb el campió olímpic Abdon Pamich
- Arxiu Diari de Terrassa
La Delegación Nacional de Deportes, a més, imposava com a criteri que només viatgessin atletes amb possibilitats d’obtenir medalla o lloc de finalista. Com que la marxa espanyola no tenia tradició de medalles en l’àmbit olímpic, les autoritats la consideraven una disciplina de segona fila i preferien destinar el pressupost a altres atletes.
Ràbia i frustració
Sigui quina sigui la raó final, el fet és que el millor marxador espanyol del moment no va poder participar en els Jocs Olímpics malgrat haver acreditat uns resultats i unes marques de primer ordre internacional. “Penso que podria haver lluitat per una medalla”, confessa Campos sobre les seves possibilitats en aquells Jocs de Múnic. “Però tot el meu sacrifici no va servir de res”.
Poc abans de tancar-se la llista d’atletes seleccionats i davant la seva absència inicial, Víctor Campos encara conservava l’esperança. I en declaracions al diari Tarrasa Información explicava que des de la federació se li havia assegurat que si estava entre les quinze millors marques mundials aniria a Múnic, circumstància que es donava. “Si m’enganyen ara, deixaré l’esport actiu per dedicar-me a alguna cosa més positiva”, va dir.
Víctor Campos va seguir uns anys més en actiu, però aquell episodi va significar l’inici del final de la seva carrera. “M’agradaria saber les raons per les quals finalment no em va convocar”, assegura encara dolgut per una injustícia no explicada. “La història de la samarreta catalana em va perjudicar, perquè vaig guanyar aquella prova i la foto va sortir als diaris. Però penso que no va ser el motiu pel qual vaig quedar fora de l’equip olímpic. Poc abans dels Jocs vaig participar en un encontre internacional amb Espanya i Rafael Cavero, president de la Federació Espanyola, em va dir que en pocs dies rebria el telegrama per incorporar-me a la selecció. Però encara l’estic esperant i ningú em va donar explicacions. Els atletes catalans estàvem marginats”.
El marxador terrassenc arribava a la cita olímpica en un gran moment de forma, com demostraven els resultats assolits en diferents competicions. L’any anterior va penjar-se la medalla de plata als Jocs de la Mediterrània que es van disputar a la ciutat turca d’Esmirna. I l’any 1972 es va proclamar campió català i espanyol (en la primera d’aquestes competicions va batre el rècord estatal d’Albert Gurt que es mantenia vigent des de 1945). A més, va ser el primer classificat a la prestigiosa Terrassa-La Mata, superant el campió olímpic, l’italià Abdon Pamich. Tot i la decepció de quedar fora de la llista olímpica, Campos va guanyar abans d’acabar l’any el Giro di Roma, una de les proves més importants del calendari internacional convertint-se en l’únic espanyol que s’ha proclamat vencedor. “No havia perdut la forma. I tenia molta ràbia acumulada. No entenia que el meu esforç no hagués estat recompensat”.
Aquells dubtes i aquelles decepcions van incidir en la seva vida esportiva futura. Ni l’opció dels Jocs de Montreal va ser suficient per mantenir l’ambició. “Vaig arribar a escriure a l’aleshores Príncep d’Astúries i actual Rei d’Espanya per demanar-li una excedència del servei militar, perquè allò era un obstacle per poder anar a Montreal. I em va respondre, encara que em va dir que ell no podia fer res”. Quan va posar punt final a la seva etapa en actiu, es va dedicar a formar joves al costat de la seva esposa, la recordada atleta Carmen Gómez.
- Víctor Campos en l`actualitat
- Nebridi Aróztegui
Deixeble de Josep Planas
Víctor Campos López va néixer a la població granadina d’Ugíjar el dia 11 de juliol del 1951. Es va iniciar en el món de la marxa de la mà del mític Josep Planas, una figura imprescindible en la història de l’atletisme terrassenc. Campos ha estat el marxador terrassenc que més títols estatals absoluts ha sumat al llarg de la seva carrera esportiva. Entre el 1969 i el 1973 va guanyar el Campionat d’Espanya dels 20 quilòmetres en cinc oportunitats consecutives. El primer va arribar el 1969 quan només tenia divuit anys. Com a atleta júnior, va participar en el Campionat d’Europa de la categoria del 1970, finalitzant en la vuitena posició. Campos manté encara vigent el rècord de Terrassa més antic, obtingut el 17 de febrer del 1973 a la població valenciana de Manises. Va registrar una marca d’ 1.29’59” en els 20 quilòmetres.
Després de quedar fora dels Jocs Olímpics, encara va sumar un títol espanyol més l’any 1973 a Barcelona. Va ser l’últim, ja que el 1974 va finalitzar segon i el 1975 tercer. També va ser segon a la classificació individual de la semifinal de la Copa del Món per equips l’any 1973, encara que Espanya no va aconseguir una plaça a la final de la competició. El 1975 va tornar a competir amb Espanya en una semifinal de la Copa del Món per equips, però no va poder repetir el mateix èxit. “Si m’hagués dedicat només a l’atletisme, no sé fins on hauria pogut arribar”, comenta l’exmarxador terrassenc. Campos va ser internacional amb Espanya en diferents oportunitats. Al llarg de la seva carrera, va ser el posseïdor del rècord d’Espanya en els 20 i 30 quilòmetres en ruta, en 20 quilòmetres en pista, en 10.000 metres i en les proves d’una i dues hores.
Campos va ser membre d’una extraordinària generació de marxadors terrassencs, “Ens anomenaven la febre groga, perquè corríem per l’Atlètic Terrassa i la samarreta era groga. Teníem els millors marxadors d’Espanya”, recorda. Després també va competir amb el FC Barcelona.
