Esportistes que segueixen competint més enllà dels 40

La passió per l’esport acostuma a durar tota una vida. No és estrany veure esportistes de les més diverses disciplines que, una vegada que han abandonat l’elit, segueixen competint en les categories de veterans, actualment conegudes com a màster. El jugador de hockey terrassenc Toni Nogués, per exemple, ha superat la barrera dels 80 anys i continua jugant en aquestes categories. O bé el nedador de l’Atlètic Fred de Bruijn, que als 88 anys continua col·leccionant medalles europees o mundials, o de tants i tants atletes i waterpolistes.

El que sí que no és gens habitual és trobar-se amb esportistes que segueixen jugant en categoria sènior després d’haver fet els 40 anys. A la ciutat en tenim alguns casos paradigmàtics, com el porter del Terrassa FC Marcos Pérez (42 anys) o el lateral dret de la Montañesa Óscar Sierra (45). Ambdós estan en actiu, però és que, a més, són dues peces fonamentals en els seus respectius equips, que competeixen en categories tan exigents com la Segona i la Tercera Federació. Hi ha altres esportistes que han dut la seva proesa encara més al límit, com el jugador de futbol sala Diego Blanco, que amb 51 anys, gairebé 52, lidera el seu equip a la màxima categoria del futbol sala català, la Divisió d’Honor, i figura entre els màxims golejadors de l’equip.

O bé el jugador de bàsquet de l’Sferic Javi Sánchez, que va jugar fins als 53. En té 56 i no ha deixat mai d’entrenar. Fins i tot es planteja tornar-se a vestir de curt per ajudar els seus companys a recuperar la categoria perduda, la Primera Catalana. Coincideixen tots quatre que l’alimentació, el descans i la passió per l’esport són els tres factors principals que expliquen la seva “longevitat” a les pistes i als terrenys de joc. Són quatre casos estranys en un món governat pels joves.

Diego Blanco, futbol sala, 51 anys

“Amb 25 anys, volava a la pista. Ara ja no volo i em costa molt més recuperar-me, però segueixo bé”

Diego Blanco és una de les icones del futbol sala terrassenc. Va començar a jugar a futbol amb el San Lorenzo als 8 anys. De mitjapunta. Als 15 va patir una greu lesió de tíbia i va canviar el futbol pel futbol sala. Encara continua jugant. Té 51 anys i en farà 52 d’aquí a dues setmanes. Va jugar deu temporades consecutives a la màxima categoria del futbol sala espanyol. Amb 17 anys va arribar al Cal Curro i després de fer el servei militar va fitxar per l’Epic Casino, que va ajudar a pujar a la Divisió de Plata, la segona categoria. L’any 1997 va fitxar pel Martorell i va jugar també al Playas de Castellón, el Centelles i el Benicarló.

El 2009 va fundar el Sala 5 Martorell. Va deixar l’elit amb 40 anys al Peñíscola. Després de set anys entrenant, ara fa cinc anys que va tornar a jugar al mateix equip. És el responsable de la secció i entrena un equip cadet. “Físicament, em trobo bé i encara em sento amb forces per continuar. Tenim molt bons jugadors aquest any. El més gran té 28 anys. Sento que encara els puc ensenyar més coses des de la pista. Ara estem a la Divisió d’Honor Catalana. Quan pugem a Tercera ho deixo”, argumenta. “Dieguito”, com el coneixen en el món del futbol sala, decideix any a any la seva continuïtat. Se sent còmode jugant envoltat de jugadors joves, però assegura també que “el futbol sala d’ara no té res a veure amb el de quan jo era jove. És un altre món. Són generacions diferents. Abans, el futbol sala es veia d’una altra manera. Ara s’ho prenen més com una diversió. Abans, els jugadors estaven més implicats amb l’equip. Quan hi havia Champions a la tele, no fallava ningú. Avui, quan juga el Barça o el Madrid et falten dos o tres jugadors. Abans, el respecte per un jugador veterà era molt diferent al d’ara. Tot això s’ha perdut. Ara, els jugadors pugen amb una altra filosofia i una altra mentalitat envers l’esport, com passa en altres parcel·les de la vida”, comenta.

Per bé que es continua trobant bé i que les lesions l’han respectat, Diego Blanco nota el pas del temps. “Amb 25 anys, volava. I avui no volo. Físicament estic bé. Corro i aguanto bé els partits. Em moc per la pista, però l’explosivitat i la força ja no la tinc. Em costa molt més recuperar-me. Si et fas mal, el dolor et dura dos mesos. Abans, et donaves un cop i et durava tres dies”. Diego té previst fer d’entrenador i seguir vinculat al Terrassa quan pengi les sabatilles. 

Marcos Pérez, futbol, 42 anys

“Cada any em plantejo si seguiré jugant l’any següent, però ara per ara em trobo bé, amb forces i ganes”

El porter del primer equip del Terrassa FC, Marcos Pérez, acumula una amplíssima i exitosa trajectòria en el futbol català. Amb 42 anys, el seu rendiment continua sent més que òptim. “Vaig fent anys i estic en forma. Cada any em plantejo si seguiré jugant l’any següent, però ara per ara em trobo bé, amb forces i ganes per continuar junt. Físicament, estic en bones condicions, però també mentalment, que és molt important”, assegura el futbolista barceloní, que enguany s’ha fixat com a objectiu dur el Terrassa a Primera Federació, la tercera categoria del futbol espanyol.

En les tres primeres jornades de lliga, no ha encaixat encara cap gol, fet que el situa al capdavant dels porters de la Segona Federació. Assegura que entrena i juga amb la il·lusió del primer dia. “Afortunadament, no he tingut lesions importants. Entreno sempre al 100%. Tot i tenir 42 anys, no em costa recuperar-me després dels partits”. Per bé que es considera que els porters tenen menys desgast que els jugadors de camp, Marcos comenta: “No tenim tant desgast com un jugador, però també en tenim molt. No sé quantes caigudes a terra podem fer durant un partit”. I afegeix: “És molt difícil arribar tan lluny menjant el que et dona la gana. Jo ho vaig poder canviar fa anys. Alimentar-se bé és molt important, així com descansar”.

El porter terrassista va començar a jugar a futbol amb 8 anys al barri del Bon Pastor. Ho feia com a lateral esquerre. Després va anar a l’escola TAR, al Catalònia, a l’infantil del Barça i a la Damm. Va debutar com a sènior al Gavà. A Segona “B” ha jugat a l’Espanyol “B”, a la Gramenet, de nou al Gavà, al Badalona, al Cornellà i al Llagostera (amb el seu actual entrenador, Oriol Alsina). Està vivint la seva cinquena temporada al Terrassa FC i la família l’anima a seguir: “La meva dona em va conèixer així. Sap com m’apassiona el futbol. I a les meves filles els encanta venir a veure’m jugar”.

Óscar Sierra, futbol, 45 anys

“Els companys, els entrenadors i els àrbitres se sorprenen que encara segueixi jugant a la meva edat”

Óscar Sierra és el jugador més veterà de la lliga de Tercera Federació. Format a les categories inferiors del Terrassa FC, aquest terrassenc ha jugat sempre de lateral dret. S’ha mogut durant tres dècades per diferents equips de Segona “B” i Tercera Divisió: Damm, Barça “C”, Lleida, l’Hospitalet, Linares, Sabadell, Terrassa, Gramenet, Prat, Badalona, Cornellà, Vilafranca i San Cristóbal (5 anys). Viu la seva tercera temporada a la Montañesa. Des de fa sis anys fa de coordinador del San Lorenzo i treballa també com a actor i model. “Em trobo molt bé a nivell físic. El dia que vegi que m’arrossego pels camps, seré el primer que plegarà. Però continuo anant a entrenar amb la mateixa il·lusió de sempre”, explica.

Considera que les claus de la seva “longevitat” són l’alimentació i el descans. “El futbol és cada vegada més físic i jo m’adapto bé a aquesta manera de jugar”. Els companys, els entrenadors i fins i tot els àrbitres se sorprenen que encara segueixi jugant a la seva edat. Sierra té el títol d’entrenador i veu el seu futur a les banquetes.

Javi Sánchez, bàsquet, 56 anys

“Els jugadors de bàsquet d’ara no tenen el mateix nivell de compromís que els d’abans”

Javi Sánchez va néixer a Melilla, però amb 3 anys va arribar a Terrassa. Als seus 56 anys és tot un referent del bàsquet local. Va descobrir el bàsquet a l’escola de Nostra Senyora de Montserrat i amb 14 anys va ingressar a les categories inferiors del Sant Pere. Encara en edat juvenil va marxar a l’Sferic, on va competir a la màxima categoria amb equips com el Barça i el Joventut durant quatre temporades. Va passar després per la Unió Bàsquet Sabadell i va tornar al Sant Pere, on va jugar fins als 33 anys.

“Aquesta va ser, diguem, la meva primera retirada. Vaig estar dos anys sense jugar, però Manolo Blanco em va venir a buscar i amb 35 anys vaig fitxar pel Barberà”, explica. Després d’un any al Sant Pere, en va passar vuit (dels 46 als 53) de nou a l’Sferic. Fa tres anys va protagonitzar, diríem, la segona retirada. Fa tres anys que no juga de manera regular amb l’Sferic, però aquesta pretemporada ha començat a entrenar amb l’equip. Tres cops per setmana.

“Em sento bé. El físic mai no ha estat el meu fort, però m’entreno i vaig al gimnàs i em veig bé per jugar. Si l’equip m’ho demana, no els podré dir que no. Sempre s’han portat molt bé amb mi. El cor em demana tornar a jugar. Hi tornaria amb els ulls tancats. Però el cap és més prudent. Aquí apareixen els dubtes. Veurem què passa”, explica l’elegant llançador egarenc, tot un especialista en els triples.

El de Javi Sánchez és un cas excepcional en el món de l’esport. Hi ha casos d’esportistes que competeixen fins passada la quarantena, però ell va jugar fins als 53. Tres anys després, es continua entrenant i no descarta jugar aquesta temporada si l’equip el necessita. La seva experiència a les pistes li ha ensenyat que “els jugadors d’ara no tenen el mateix nivell de compromís que els d’abans. Fa de mal dir, però és així. En els últims 15 anys és gairebé impossible acabar una temporada amb els mateixos jugadors que l’han començat. La gent prioritza els estudis o la feina”.

En tots aquests anys, el compromís no és l’única cosa que ha canviat. “El bàsquet s’ha tornat molt més físic. Els jugadors es cuiden molt i van al gimnàs. Tots corren i salten molt. És una dinàmica que va començar fa anys a la NBA i que ha arribat a Europa”, diu. No se li fa gens estrany compartir pista amb “nois als que trec 30 anys”. Assegura que entrenar no li suposa cap esforç. “Ho he fet tota la vida. Ho tinc tan interioritzat que ho necessito”, argumenta.