Com és que ha vingut a Terrassa a fer una xerrada a l’Esplai Guadalhorce? Estic supercontent de poder ser aquí. El meu patrocinador, Botularium, és de Terrassa. Em dona l’oportunitat de poder venir a fer aquesta xerrada. M’encanta poder compartir valors com el treball en equip, la companyonia, l’empatia i el compromís. Són coses que m’ha donat el Dakar en aquests 20 anys, imatges que els mostraré als nens. El Dakar és una història molt real.
En les seves participacions (11 en moto i 8 en SSV (buggies) ha sumat tres podis (2017, 2019 i 2022) i ha guanyat sis etapes. Amb quin objectiu hi va enguany? Sempre que em poso el casc ho faig per donar el meu màxim. Ara, guanyar no és el més important. Tinc 47 anys i ja en fa nou que no vaig en moto. En aquest món hi ha moltes sinergies. I moltes d’elles tenen a veure amb ajudar als altres. En el meu primer Dakar se’m va girar la cara. No es pot explicar amb paraules tot el que veus i vius allí.
Què recorda del seu primer Dakar, en què es va classificar setzè en motos? Realment, la primera edició va ser molt especial. Un mes abans de marxar em vaig trencar els encreuats anteriors, posteriors, lateral intern, extern i menisc. Anava amb la cama penjant. I vaig travessar la meta de Dakar.
Allí li van posar el malnom de “senglar del Desert”, oi? Sí. Va ser com un premi a la resiliència, a lluitar per alguna cosa. No fem això ni per fama, ni per diners. Tinc canalla i m’he de guanyar la vida, però tot el que he aconseguit és el resultat de la meva feina. Des dels 17 anys m’he pogut guanyar la vida amb aquest esport. He patit accidents i lesions. M’han operat una dotzena de vegades, amb tot el que això implica. Tot forma part del risc d’anar en moto llegint un “road-book” pel desert.
El vintè Dakar s’assemblarà molt al primer. Torna a fer-lo en moto i la cursa torna a l’Àfrica. El vintè serà un any màgic. Fa 15 dies em vaig tornar a posar el casc al Marroc. Vam estar fent curses pel desert per preparar la prova. Necessitava tornar a sentir aquestes emocions. Defensarem els colors catalans en aquesta gran carrera.
Què l’ha fet decidir a tornar a agafar la moto? És una necessitat. No econòmica, sinó d’emocions. Dins nostre tenim un ADN que ens demana aquesta adrenalina i aquest risc. Ningú no es vol fer mal, però ho necessitem. És com una mena d’addicció. El que et dona la moto és absolutament màgic. Ets tu amb la teva moto. Tant és si ets guapo, lleig, alt, petit, ric o pobre. Tots som iguals i lluitem pel mateix. Això fa que sigui molt autèntic.
Ha viscut el Dakar en tota mena d’escenaris: Àfrica, Sud-amèrica, Aràbia i ara de nou el Marroc. Sí Al 2006 vaig fer Lisboa-Dakar i ara farem de Loulé-Faro fins a Marraqueix.
Amb quins records s’ha quedat d’aquestes dues dècades al Dakar? Hi ha experiències de tota mena. Algun any no vaig poder arribar, però vaig salvar la vida d’una persona. Un altre, anava a travessar la línia de meta primer amb el “buggie”, però em vaig aturar a 300 metres per deixar guanyar el meu company, demostrant així el compromís. El tercer lloc del 2017 en motos va ser també molt especial.
Per què? Després de nou anys vaig pujar al podi amb un equip privat, contra 20 o 30 motos oficials, demostrant la importància del treball en equip. No tot són els diners i els grans pressupostos. Guardo moltíssimes anècdotes viscudes de tots aquests anys, totes elles molt constructives i molt emocionants.
Quin escenari del Dakar li agrada més? Tots són emocionants. El primer per ser l’autèntic. Ajudàvem molt als països per on passàvem, des de temes mèdics fins a la roba. Recordo que fèiem créixer el PIB de Mauritània. De Sud-amèrica em quedo amb la seva gent i amb la diversitat dels paisatges, que eren increïbles. A Aràbia hem retrobat el desert, però hem trobat a faltar a la gent. Hi ha deserts que parlen sols. Sembla que siguis a Mart. Ara, tornar al Marroc serà com tornar a casa una altra vegada.
Com es gestionen els molts moments de solitud dalt de la moto? M’agrada molt la gent, però també la solitud. Els pilots som un xic estranys. Has de prendre decisions, de vegades de vida o mort, en poc temps. El Dakar és una cursa molt dura. Has de treure el millor de tu mateix per poder-la superar.
Ha viscut algun moment crític? Sí. Cada any et preguntes en un moment o altre què estàs fent allà. El dimoni sempre t’acaba visitant. He perdut companys. El deixes a terra sense saber què li ha passat. T’atures, l’ajudes, arriba un helicòpter i has de tornar a donar gas. No és gens senzill. Però quan superes aquestes adversitats, sempre vols tornar.
