Els Jocs Olímpics de Montreal del 1976 van significar un abans i un després a la història del hockey. Va ser la primera competició internacional que es va disputar sobre un camp de gespa artificial, un fet que va incidir de forma determinant en un canvi més que substancial en les característiques del joc. D’aquesta fita es compleixen aquest estiu cinquanta anys. La cita olímpica es va desenvolupar entre el 18 i el 30 de juliol.
Aquest canvi va significar una transformació total, ja que la bola rodava molt més ràpid que en la superfície natural i ho feia de forma més regular. Aquests factors afavorien el component físic, potenciaven els valors tècnics, el joc col·lectiu i les passades ràpides, fets que va incidir també en l’aparició de nous sistemes tàctics de joc.
Aquest escenari innovador va suposar també un canvi en el mapa internacional del hockey, ja que els països dominadors de les competicions internacionals, especialment l’Índia i el Pakistan, es van veure superats per seleccions europees i d’Oceania.
Jaume Arbós, jugador egarenc de l’Atlètic Terrassa, va disputar a Montreal els seus segons Jocs Olímpics després de debutar a Múnic l’any 1972. Després també va participar en els de Moscou, on es va penjar la medalla de plata, i als de Los Ángeles. Va ser el primer olímpic de la història del club de Can Salas. “En aquells Jocs va començar la revolució del hockey”, recorda Arbós en relació amb la seva primera experiència olímpica sobre gespa artificial. “Va significar un canvi molt important en la manera de jugar, de defensar, de conduir la bola. Les seleccions europees estaven per sota de les asiàtiques i el canvi a la gespa artificial les va beneficiar. L’Índia i el Pakistan es repartien els títols internacionals i això va fer una competició més oberta”.
De fet, abans de l’arribada de la gespa artificial el domini asiàtic a les competicions internacionals era aclaparador. Pel que fa als Jocs Olímpics, l’Índia va guanyar set medalles d’or abans de Montreal per dues del Pakistan i del Regne Unit i una d’Alemanya. El conjunt indi va obtenir sis títols olímpics consecutius fins al 1956 i set de vuit possibles fins a 1964. El domini asiàtic, amb un hockey molt tècnic que es veia afavorit per la gespa natural, va ser indiscutible vers el paper europeu.
- Els components de la selecció espanyola de hockey, amb set terrassencs
Però a partir de Montreal, l’escenari va canviar de forma radical. A la ciutat canadenca ja es va establir un nou ordre internacional, amb Nova Zelanda com a campiona olímpica, Austràlia en el paper de subcampiona i el Pakistan en el tercer lloc. Amb l’arribada de la gespa artificial, els països europeus van guanyar pes en el concert olímpic. Països Baixos i Alemanya sumen tres medalles d’or a partir del 1976. Amb un títol també apareixen en el palmarès l’Índia, Pakistan, Nova Zelanda, Regne Unit, Austràlia, Argentina i Bèlgica.
L’Índia va ser el país més perjudicat, ja que abans del 1976 va guanyar set títols olímpics per només un després, el qual va arribar a Moscou 1980, una edició a més molt afectada pel boicot de gran part de països. Pakistan, guanyadora de dos ors abans de la gespa artificial, no ha tornat a pujar al graó més alt del podi des del 1984.
Espanya només havia pujat en una oportunitat al podi abans de la gespa artificial. Va ser a Roma 1960 on va obtenir la medalla de bronze. Després, ha sumat tres medalles a plata a Moscou 1980, Atlanta 1996 i Pekin 2008.
Entrenar a Lezama
Per adaptar-se a la nova superfície, la selecció espanyola va entrenar abans dels Jocs a les instal·lacions esportives de l’Athlètic Club a Lezama, on disposaven d’un camp cobert amb gespa artificial però destinat a la pràctica del futbol. “Malgrat que Alemanya o els Països Baixos tenien algun camp de gespa artificial, els rivals tampoc estaven acostumats”, assenyala Jaume Arbós.
Joan Colomer va ser un dels cinc components del Club Egara que va participar en els Jocs de Montreal. “A part de les concentracions a Lezama, vam jugar alguns partits als Països Baixos on ja existia algun camp de gespa artificial”, recorda. “Però vam jugar de la mateixa manera que ho fèiem sempre. El canvi a la gespa artificial no va fer que juguéssim diferent. És cert que es feien menys faltes i que el joc era molt més ràpid. Però jo jugava de lateral dret i vaig marcar a alguns dels millors jugadors del món com sempre ho havia fet. Els jugadors asiàtics tenien poc físic i això els va afectar en aquest nou hockey, encara que el seu nivell tècnic era molt superior i això jugava a favor seu. Imagino que altres elements van afectar-los”.
- Un partit del torneig en el qual Nova Zelanda es va proclamar campiona olímpica
Als clubs de hockey de Terrassa, la implantació de la gespa artificial es va produir a mitjan dècada del 1980, un fet que coincideix amb els preparatius que acabarien portant els Jocs Olímpics de Barcelona 1992. Leandre Negre va accedir a la presidència de la Federació Catalana l’any 1980 i un dels seus objectius va ser que els clubs catalans disposessin de camps de gespa artificial. En tot cas, es trobaven amb un gran obstacle: el cost de l’obra. Finalment, el 1983 es va signar un conveni amb les institucions públiques per finançar les noves instal·lacions de CD Terrassa, Club Egara, Atlètic Terrassa que es van fer a partir del 1984. Com a curiositat, el CD Terrassa va instal·lar la nova superfície en el camp dos, ja que dos anys abans havia inaugurat un nou terreny de gespa natural en el camp principal.
El maig del 1984 també es va inaugurar l’Estadi Federatiu de Terrassa, actualment Estadi Martí Colomer. Va ser amb un partit entre Espanya i Pakistan, que va finalitzar amb victòria del combinat asiàtic per 2 a 4. Aquell mateix any, l’Atlètic va disputar la Copa d’Europa en el nou equipament.
El primer camp de gespa artificial a Catalunya, però, es va construir a Barcelona. I va ser al Pau Negre, la nova denominació del fins llavors Camp del Cinquantenari. Aquest equipament va disposar del terreny de joc sintètic des de desembre del 1978.
De lluitar pel podi al sisè lloc
La selecció espanyola que va competir a Montreal va tenir set jugadors terrassencs: Joan Amat, Joan Colomer, Joan Arbós, Francesc Codina i Ramón Quintana, del Club Egara; Jaume Arbós, de l’Atlètic Terrassa; i Josep Sallès, del CD Terrassa. El torneig el van disputar onze seleccions (Kènia va sumar-se al boicot africà en aquesta cita olímpica) i els partits es van jugar al Percival Molson Memorial Stadium de la Universitat McGill.
Espanya, dirigida pel tècnic Horst Wein, va finalitzar en la sisena posició del torneig olímpic, una classificació que no va satisfer les aspiracions d’un equip que es va quedar molt a prop de les semifinals.
- Un dels partits de la selecció espanyola
Va acabar en la tercera plaça del seu grup a la primera fase i es va acomiadar de la possibilitat de disputar les semifinals. Espanya va començar la competició amb dos empats contra el Pakistan (2-2) i Nova Zelanda (1-1), per superar després Alemanya Federal (4-1) i perdre de forma sorprenent contra el cuer del grup, Bèlgica, per 2-3. Aquest últim marcador va frenar les aspiracions del conjunt de Horst Wein. L’equip espanyol va jugar un partit de desempat contra Nova Zelanda, amb qui va acabar empatat a punts, per decidir la segona plaça d’accés a les semifinals en el seu grup. Va perdre per 0 a 1 a la pròrroga contra el futur campió olímpic. En la fase del cinquè al vuitè lloc, Espanya va guanyar Malàisia per 2 a 1 i en el partit pel cinquè lloc va encaixar una dura golejada contra Alemanya Federal per 1 a 9, equip al qual havia derrotat a la primera fase.
Pel que fa al paper de la selecció espanyola, Jaume Arbós recorda que en la primera fase Espanya va merèixer guanyar Nova Zelanda. I que en el partit de desempat contra aquest mateix equip, el marcador final no va ser just. “Aquella derrota ens va afectar perquè teníem una gran il·lusió per disputar les semifinals”.
Joan Colomer, considera que Espanya va fer un torneig “molt estrany” amb resultats irregulars. “Vam pecar d’un excés d’eufòria. Vam creure que podíem aconseguir una medalla i la derrota amb Bèlgica, un equip al qual sempre guanyàvem, va ser determinant. I la derrota amb Nova Zelanda en el desempat per accedir a semifinals va ser un cop perquè també era un rival al qual s’havia de guanyar. Després va venir una baixada anímica i el 9-1 amb Alemanya en el darrer partit va ser conseqüència de tot això”.
