“Soc molt sensat a la muntanya i si veig un perill, m’aparto”

Oriol Antolí, enginyer i corredor de grans distàncies

Sempre havia jugat a bàsquet. Li venia de tradició, ja que el seu pare i el seu avi també hi havien jugat. Va estar molts anys al Sant Pere i també va passar per l’Sferic. Però, sobre l’any 2008, va descobrir que “m’agradava córrer” i es va “enganxar”. La primera cursa va ser una marató, i va anar “incrementant” les distàncies. “Volia veure si era capaç d’anar creixent i quan arribes a les distàncies més llargues, tot va més de pressa”. Mai s’hauria imaginat córrer aquestes grans distàncies. “Quan jugava a bàsquet pensava: quina gràcia té córrer sense la pilota?”. Després de participar en una cursa, Tor des Géants, es va adonar que també li agradava, no només córrer, sinó també la gestió de les curses, és a dir, “decidir quan dorms, quan descanses o quan menges”. A la seva parella li agrada aquesta activitat i l’anima en els mals moments. “Això és clau”, subratlla. Admet, però, que “els pares pateixen molt, però sempre he demostrat que soc molt sensat a la muntanya i si veig un perill, m’aparto”. Va fer una doble enginyeria de telecomunicacions i d’electrònica. “Vaig gaudir molt estudiant les dues”. Ara treballa a HP, on es dedica al desenvolupament de l’electrònica d’impressores digitals de gran format. “És com fer una mica d’inventor”, explica.